Primers records

Ara que encare recordo…..

Ho escric amb una lletra “deja vu” Sans Condensed, perquè crec que hi ha d’altres persones que “reveuran”alguna d’aquestes coses que recordo de la meva infantesa mes antiga.

La “TULA” era un gos (una gosa) que vivia a casa dels meus oncles . Ell Jose Jover, tenia una fàbrica molt artesanal de sabates al carrer Reina Amàlia 38, just tocant al final del carrer Sant Pau. La seva dona, la meva tia, la germana de la meva mare, crec que es deia Gloria i tenien un fill i una filla, els meus cosins. No se per quina raó, els meus pares , el meu germa tres anys mes gran que jo, i jo, varem estar visquen un temps en aquella casa, que tenia una portalada que me semblava molt gran. Al pis de baix hi havia una escola de ball, ja que sovint sentia la musica de guitarra i “zapateado”. La casa del meu oncle estava molt animada i es feien algunes festes en les que es ballava. El meu record es que jo ballava amb la Tula a la que agafava per les potes del davant perquè es poses dreta i me superava força en alçada ja que jo deuria tenir 3 0 4 anys.

Hi vist avui, novembre del 2010, la casa a la que faig referència i encare està, pero amb totes les portes, balcons i finestres “tapiades”, a l’espera de un altra destí.

Hi han altres molts records lligats a aquesta casa i als oncles. Com la música que sentia: luna lunera…la vaca lechera…la despelada , la despelona…

Sovint anàvem a buscar el tramvia, just davant de “El Molino” que tenia llums molt cridaneres al meu entendre. Jo li deia al meu pare que volia anar a veure que hi havia i el meu pare deia que de cap manera. Me semblava que era un lloc prohibit. No cal a dir, que mes grandet, una de les coses que vaig fer per reafirmar la meva autonomia va ser anar a “El Molino”.

La olor a FLOID, un molt conegut massatge facial per desprès del afaitat que crec encare es fabrica avui en dia (2010)també esta lligat a aquesta casa i al meu oncle que es de suposar el que l’utilitzava.

 

Me sorprenia dels estris que utilitzava per afaitar-se.La típica navalla que s’afilava fent-la passar per una tira de cuiro.

Un altra olor fixat a la memòria mes antiga es el de la cola d’impacte que era utilitzada en el procés de fabricació de les sabates d’home totalment artesanals com crec que ja hi dit. Recordo a la meva tia doblegant i enganxant tires de pell. Hi havia algun treballador aliè a la família. La “fabrica “ era una gran nau, plena de hormes i petites zones a on el treballador clavava les soles a la pell, aguantant els claus a la boca que anava agafant per clavar segons els anava necessitant. El cuir de la sola, amb una eina molt esmolada ,es tallava en tot el costat extern de manera que s’aixeques com una cinta. Després de clavar els claus, la cinta s’enganxava de tal manera que els claus no es veien. Una vegada feta la sabata, amb un estri elèctric, es marcava la sola amb el nom del fabricant:Jose Jover

En aquest carrer, hi havia algun balcó amb la barana de ferro torsada que me van dir era a causa dels bombardejos que va patir Barcelona durant la guerra civil. Mes amunt, al mateix carrer, hi havia una fàbrica que feien coses de pell i entre elles pilotes de futbol. L’oncle ens va regalar una. Eran d’aquelles que tenien una càmera de goma que es tenia que inflar, bufant o amb una manxa, i desprès doblegar el “pitorro” i lligar-lo ben fort amb un cordill. I ficar-lo dins , dintre de la pilota. Finalment es tancava el trau amb un cordill de pell com si fos una sabata de cordons i…pilota llesta !

Carrer de Bassols. Potser recordo molt tenuament el trasllat a aquest domicili i uns llits metàl·lics pintats de blau amb somier també metàl·lic. Era una casa amb uns baixos i un replà amb quatre portes. La casa tenia tres habitacions, una cuina i un pati amb la “comuna” i un safareix. La cuina tenia dos fogons de carbó i la comuna era una fusta amb un forat i una tapadora també de fusta. El paper “higiènic” eren troços de paper enganxats a un penjador de fil ferro. Suposo que aquesta situació (calia sortir fora encare que plogues per fer pipi) va durar poc ja que mes endavant es va tancar la part de la comuna i es va obrir una porta que donava al rebedor, omplint l’espai amb una baynera, un rentamans i una taça de water. La galeria va quedar reduïda a al meitat només amb el safareig que servia de bany i dutxa per jugar a l’estiu.

En els baixos hi havia una escola que es la primera en que vaig anar. Era l’èscola del Senyor Vicens. Era un parvulari a on segurament jugavem. Jo estava molt temps per terra i tenia una curiositat: que portaven les senyoretes sota la faldilla. Potser així es van despertar els meus interesos sexuals. D’aquesta escola, recordo que es cantava i es pintava. Al carrer Independencia, hi havia una altra escola L’Escola Montserrat de la que recordo haber anat a veure com es pintava al oli. L’olor a aiguarràs es també una de les olors de la meva infantesa.

La casa del costat , era una “torre” del Sr. Guarro, que tenia una fleca al carrer Mallorca. Al portal de casa seva, tenia el terra de marbre i era un lloc ideal per a jugar amb els botons. ( Amb botons de diferents formes i mides, es feia un equip que disputava amb l’equip de un altre nen una mena de partit de futbol. Es marcaven unes porteries i es situaven els botons porter, defensa, davanter, etc i s’espitxaven amb un altra boto relliscant amb un altra botó el botó jugador. La pilota, era un botó de camisa que es tenia que espitxar fins que entrès a la portaria i marquès aixi un gol ) Tot això es feia al marbre de la entrada de la casa del Sr.Guarro.

La casa del carrer Bassols tenia un gran portal de fusta amb un picador : un pic i un repicó assenyalava. la primera porta, dos repicons, la segona i aixi successivament. Un cordill llarg, anava des de la balda de la porta , al replà dels pisos a on estava lligada a la barana. Per obrir la porta, calia sortir al replà i estirar la corda.

L’entrada a l’escala era molt ampla i tenia dos portes que donaven al baixos a on estava l’escola i a on mes endavant es va instal·lar una empresa metal·lúrgica amb maquinaria molt pesant.

Hi havia uns tubs de plom sobre cadascuna de les 4 portes. Els de casa, 1er 1ª, estaven tallats. Eran les conduccions de gas que mes endavant es va restablir. Mentrestant, el combustible bàsic era el carbó subministrat per algunes de les carboneries que hi havien al barri i a on jo anava comprar sovint. També comprava teies i carbonilla pel braser, única font de calor els hiverns. Desprès la cuina va funcionar amb un fogó de petroli, que consistia en un deposit pel combustible i un tub adossat a una metja circular, que sè encenia quan estava impregnada del petroli. A sobre es posava la olla o la paella per fer el menjar. Potser era mes econòmic que el carbó. Aixo feia que anèsim acompanyats del pare a comprar el petroli a una benzinera que estava a la avinguda meridiana al costat de una fabrica de farina. Al barri del Clot.

La llum també era de petroli o d’espelmes ja que durant temps va haver restriccions de llum i racionament del menjar ..i del tabac.

Quan es va instal·lar el gas, sembla que tot va ser mes senzill i un record lligat a aquest fet es que perquè el gas passes pel cantador, instal·lat a una paret del rebedor, calia tirar una moneda de coure de 10 cèntims d’alfons XII o XIII per una ranura que ana va a para a un calaix obert. Amb una moneda tenies prou perquè la podies tirar i recollir repetides vegades per donar el pas al gas. Es de suposar que temps abans aquests cantadors eren revisats pel empleats de la companyia que recollien les monedes del calaix tancat i precintat.