La Mili a Sidi Ifni

A on posa Cite Militaire, es veuen a terra uns punts rodons alineats. Potser hi han 50 o mes. Tenen la forma de les edificacions que ocupaven els reclutes durant el període d’instrucció. Eran de adob ( fang-palla) pintades de blanc. Dins cabien una dotzena de camastros que no eren mes que dos suports de ferro que aguantaven uns taulons de fusta a manera de llit. A sobra una colxoneta crec que de palla. Es veu millor a on posa Gerdarmerie Royale.

Cal saber aixó:
https://www.elnacional.cat/es/cultura/ifni-mili-africana-barceloneses-museu-cultures-mon_231954_102.html

Al no demanar prorroga per fer milícies, , me va tocar fer la mili normal, en aquella época. A tal fi, vaig anar a unes oficines que tenia el exercit al carrer Comerç a on ens varen fer una mena de revisió mèdica i dir si teniem quelcom a objectar.

No se com va ser, pero ens varem enterar que s’havia fet un sorteig i que a una llista de cognoms tocava fer el Servei Militar a Sidi Ifni i que ens teniem que personar un dia determinat a aquell punt. No recordo si ens varen donar un “petate” per posar les nostres coses. Crec que tot el grup de reclutes, potser mes de 50, ens varem  anar a l’estació de França a agafar un tren, que ens va portar a València. Si no recordo malament, el tren va tardar varies hores fins arribar a València  a on ens van donar una mena de dinar que era la típica paella. Durant el trajecte potser s’afegient altres reclutes de altres indrets de Espanya. Varem seguir amb tren fins a Cadis o on en el port, ens varen reunir a l’espera de un vaixell que ens portaria a Sidi Ifni.

Varem estar uns dies al port de Cadis esperant que millores l’estat de la mar. Hi havia un vaixell preparat per porta-nos a Sidi Ifni. Me sembla que que per la nit ens posaven a les bodegues del vaixell per a dormir i ens donaven menjar al exterior. No recordo si ens el donaven en “marmites”, 

una mena de fiambrera o carmanyola  que seria la nostra companya durant molts mesos. Al port de Cadis ja va començar un cert malestar per la manca de informació i per que ja es notava la llunyania de casa. Els que veníem de Barcelona, varem fer un grup en el que ens recolzavem mútuament i que es va mantenir en els dies següents. Desprès de dos o tres dies, ens van embarcar ja disposats a anar a destí. Ens varem situar amb colxonetes a les bodegues del vaixell. Crec que el vaixell es deia VICTORIA i era de la companyia Trasmediterranea. Era com un ferry, ocupat a les bodegues per els reclutes i als camarots pels oficials que ens acompanyaven. Alguns reclutes, ja molt malats, també els varen portar a camarots i es varem enterar que alguns van morir. Per fi el vaixell va  sarpar.

https://www.trasmeships.es/los-buques/victoria/

A la bodega hi havia com una agulla penjada que donava informació sobre el balanceig del barco. Veiem com aquesta agulla anava de banda a banda i ho notavem de tal manera que hi havia un mareig general de tots, amb vòmits que s’escolien per els reguerots  que la bodega tenia per fer circular l’aigua.

Instalats i marejats al VICTORIA, varem passar la nit com varem poder esperant arribar a destí el mes aviat millor. Ja al mati, el vaixell va atracar i es va parar. Érem una altra vegada al port de Cadis !!!El vai xell es va trobar amb mala mar i va tornar a port. Una altra vegada a l’espera. No se quants dies desprès, per fi el vaixell va sortir i ens va portar a Las Palmas de Gran Canaria. Ens van instalar a una caserna al indret de La Isleta, una mena de berruga que li surt a la illa a un extrem- Era realment una caserna, pero no estava preparada per a tanta gent. Estàvem amuntonats per dormir a una sala, crec que a terra. Des de que varem sortir de casa, en prou feines ens haviem rentat, portavem la mateixa roba i molts ja tenien les sabates destrossades. Crec que de dia, ens deixaven sortir i alguns anavem a la platja de Las Canteras, no massa lluny. Semblava una mica de festa desprès de les peripecies del viatje.

Jo vaig localitzar a un amic de la Parroquia que havia començat Medicina amb mi, i que havia fet milícies i estava destinat precisament a aquesta caserna com a Alferez: Jose Luis Jacob Calvo. Erem amics. Vivia al carrer Aragó i havia estat a casa seva en alguna ocasió. Mes endavant va deixar de estudiar medicina i es va fer Visitador Médic (representant) del laboratori CIBA, una molt bona feina en aquella epoca. Es va casar amb la Monterrat Pujol, noia de la Parroquia. Aquesta amistat me va donar una certa seguretat i tranquil·litat.

A La Isleta, a part de la caserna , hi havia un barri amb cases baixes i que semblaven pobres. Me va sorprendre que en una ocasió vaig veure com un home amb una cabra, venia la llet que munyia en aquell moment a gent d’alguna d’aquelles cases. Sabíem que a Las Palmas, estàvem de pas, i a l’espera de que un altra vaixell ens portes al nostre destí final: SIDI IFNI.

Un dia, de sobte, ens van portar al port de Las Alcabaneras i varem embarcar en un vaixell que semblava de segles passats i que ens va deixar davant la costa de Sidi Ifni. No hi havia port i el trasllat del vaixell a la platja es va fer en barcas , que situadas a un costat (estribord o babord) esperaven que el reclutes saltessin amb gran risc, ja que el mar movia la barca amunt i avall i era impossible controlar la distancia per fer el salt. Algú es va fer força mal.En aquesta foto aerea es veu que el que està mes a prop del acantilat era la caserna del Grupo de Tiradores de Ifni nº 1.

Ja a terra, ens van desinsectar utilitzant una manxa plena de DDT que descarregaven dintre dels pantalons. En van donar els uniformes a mida ( a mida que anavem passant) de manera que durant un temps ens varem dedicar a cambiar.los amb altres reclutes o arreglar-los per algun sastre espontani. Recordo a un que era del grup d’amics, professor a Bergen (Noruega), que no va voler fer cap modificació al uniforme i durant tota la mili el va portar. Era unes 4 talles mes gran que la seva. Un acte de rebeldia o de protesta. Del grup, a mes dels catalans o procedents de Catalunya hi havia d’altres llocs, sobretot canaris. D’entrada ens demanaven el nostre ofici i ens destinaven segons aquest. Hi havien varis metges. Recordo a dos de canaris amb els que me vaig fer amic, ja de mes de 30 anys, que en seguida els van destinar a fer revisions com si estiguessin a un dispensari, per a tota la tropa. Un altre metge, me sembla que mallorquí, es va negar a fer ho i el van destinar pràcticament tot el servei militar a un destacament a la frontera del Marroc: Buyarife. Un castic evident. A mi com estudiant de medicina me van destinar a la infermeria, fet que me va lliurar de fer guardies i altres feines menys agradables. Mestres i gent amb estudis els van destinar a donar classes de alfabetització a molts analfabets sobretot procedents de Canaries

Ja d’entrada ens varen donar feina a fer als que tenien un mínim d’estudis. A part de la desinsectació, crec que ens varem vacunar no se de que. La qüestió era que jo era l’encarregat de posar una injecció a molts dels reclutes al braç. Les agulles estaven a una safata amb un líquid  desinfectant, que es completava amb la pols i la sorra que portava el vent. Sembla que no va haver complicacions especials. les primeres setmanes feiem instrucció i classes teòriques en relació al muntatge i desmuntatge del fusell Mauser.

Un dia es va fer practiques de tiro, i el Tinent de la nostre Companyia me va felicitar perque havia encertat a la diana. Crec que el que va passar era que es va equivocar de diana: era la del costat meu.Un altra dia varem fer practicas de tirar bombes de ma i amb el canó sense retrocés .

Segueixo amb les impressions mes militars de la meva estada a Ifni.Dins del entrenament militar ens feien passar per una mena de gymkana, que hi vist en peli cules: pujar parets, saltar forats, arrossegar-se per terra per sota una alambrada de espines, etc. El Teniente que dirigia en entrenament me deia que per la meva actitut no tenia esperit militar i en un moment que estava estirat a terra per sota la llambrada me gritava REPTA !!!!Un dia tot el grup va fer una “marcha” nocturna. Consistia en donar un tomb , a plena nit  i amb tot l’equip a sobre. Podia durar unes dues hores que vaig fer sense problemes. No aixi alguns reclutes que tenien problemes per caminar. En acabar la marxa ens varen donar a tots (barra lliure) café amb conyac (carajillo).Un dia me va tocar fer guardia nocturna. Eran torns de dues hores. El meu “puesto” estava a un extrem de la caserna i en principi no semblava de perill. Ho feiem amb una xilaba  feta amb una tela com de manta que protegia molt be de la frescor de la nit. Era part del vestuari del Grupo de Tiradores, junt amb un “tarbus” tipic de la zona.Alguns a la guardia, potaven una radio de transistors amb auriculars per ferla mes lleugera, cosa que era molt prohibida i perseguida per les autoritats.

Desprès d’aquest període pròpiament “militar” tothom ja tenia un destí i calia organitzar-se per fer la mili el mes lleugera possible. En el meu cas me vaig instal·lar a la infermeria- La infermeria tenia uns 10 llits, que ocupaven teòricament “malalts” segons indicació mèdica.

Alguns no milloraven i es quedaven mes dies dels previstos, sobretot si eren amics. Els matins venia un grup de neteja, marroquins,( suposo que van formar part del exercit de Franco) , que tenien vivendes al voltant de la caserna i que cobraven una pensió del Estat.. Obrien les portes per ventilar i feien molt de soroll quan encare dormíem. Me vaig fer escriure un cartell en àrab que deia “tanca la porta !!! i cridava “set es la bab !!!”

Amb un d’ells me vaig fer amic i un dia me va invitar a casa seva a prendre te. La casa era senzilla i tenia una habitació per les dones. Mes endavant dormia a un quarto que tenia un camastre i taquilles per guardar estris personals. També tenia almenys una rata fins que la varem trobar i aniquilar.

En una ocasió, celebrant alguna festa, amb l’ajut de sangria que facilitava la cantina, els “malalts” ingressats varen sortir al pati cantant i ballant i vaig tenir de imposar-me perque tornessin a l’infermeria ja que si els descrovien ho podrien passar malament. De vegades venien soldats amb episodis de alergia, que tractava amb injeccions d’adrenalina. També venien crisis d’ansietat o clarament histèriques en les que calia fe alguna cosa i algun cop me va sortir alguna bufetada amb intenció terapèutica. Conegut aquest fet per alguns amics, me van començar a dir HOSTIOTERAPEUTA. Tenia també la obligació de fer cada dia una llista sobre el que es faria a la cuina per dinar al dia seguent. Era omplir un full a on constava els kilos de cigrons o altres llegums, de oli, de xoriso, etc. Ja venia tot escrit o preparat. Semblava un tràmit totalment burocràtic. El full el portava a la cuina. La realitat del menjar al dia seguent no tenia res a veure a lo reflectit al full.

A la cuina me va semblar curiós com feien el cafè del esmorzar per la tropa: en un sac posaven cafè molt i el submergien uns minuts en una olla enorme amb aigua bullint. Al treure el sac, el que quedava a la olla era el cafè i el que regalimava del sac era un cafè concentrat pels de la cuina.

Ja que estem a la cuina, parlem del menjar. De fet no recordo que al Grupo de Tiradores hi hagués dissenyat un espai com “menjador”. Teniem una marmita i una cullera i amb això, recollien el menjar que ens posaven  des de  una mena de galledes. Cadascú el menjava al lloc a on podia, molts sentats a terra. Era tant poc agradable, que mica en mica la gent va deixar de fer cua per recollir.lo i s’espavilava com podia: amb els paquets que enviaven les families des de casa o comprant conserves, o fent entrepans a la cantina. Alguns teniem accés a la cooperativa dels oficials, que era una mena de COLMADO a on venien queviures a preu molt baix. Jo havia anat algun cop a comprar tocino o cansalada que era el mes barato i perquè el dependent conegut me feia un pes esplèndid. Aquesta cansalada la amanìem amb pebre vermell i anavem menjant mica en mica com si fos un embotit. Va arribar un moment, que gairabe ningú anava a recollir el menjar i com això era tant escandalós, van obligar (es una orden) a anar tota la tropa a buscar el menjar, sobretot a l’hora de sopar. A mesura que els cuiners ens posaven el menjar a la marmita, gairabe tots el tiraven a uns bidons preparats com per recollir les escombraries. No se si per aquest fet varen cambiar al Capità responsable de la cuina i amb el nou tot va ser diferent. Feia un menjar mes simple pero mes acceptat com ara salxixes de frankfurt, patatesfregides, pinya en almibar i en prou feines quedaven restes. Això va durar poc fins que el van fer fora per un altra, degut a que no quedava prou menjar pels porcs que tenien a la granja.

Un altra tema: els sous

Me consta que els militars tenien un sou doble als de la Peninsula i que un any a Ifni representava dos anys per sumar als anys de servei que es relacionava en la promoció ràpida dins l’oficialitat. Per altra banda, els oficials, cadascun d’ells  vivia en una “torre” individual amb jardi i personal, reclutes  i soldats escollits, al seu servei gratis. No m’estranyat llegir comentaris de lo be que vivien a Sidi Ifni algunes persones, familiars dels oficials, que inclus tornen de tant en tant a visitar-lo. Els soldats “rasos” també cobravem un sou superior als de la Peninsula. Crec que eren 5 pessetes diaries. Un cafe costava 1 pesseta, un paquet de tabac amb el anagrama del Grupo de Tiradores valia 1’50. Podies amb la resta fer te algun entrapa o anar al cinema.

En Pere R.F. era un company de mili, amb una presencia física considerable i simpatia desbordant. Sembla que es va “lligar” a la filla de un oficial que freqüentava la platja, platja prohibida per la resta de la tropa. Per aquest motiu , va ser sancionat al “calabozo” no se  quan temps. Era aparellador o arquitecte de interiors. Com estava relacionat amb la construcció , al van destinar a uns barracons a una zona a on es feien totxos de ciment. Com a material, tenia a la seva disposició garrafes de oli de oliva que s’utilitzava per pintar els taulons  de encofrar potser per que no s’enganxes el ciment. Aquest oli el compartia amb els amics i era molt bo per preparar entrepans i amanides. Acabada la mili, me vaig enterar que s’havia casat amb una noia de Arenys de Mar, de la família que fabricava un licor característic d’aquesta ciutat. Mes endavant a rel de una trobada ocasional me va invitar a una paella a una torre que tenia a Sant Vicens de Montalt. A Barcelona tenia una oficina i era apreciat com a molt bon decorador de espais, com alguns bars i restaurants. Quan me vaig casar me va enviar com a regal una capsalera de llit que li vaig tornar perque no era de un estil que m’agradés.

Anar a la platja estava prohibit per la tropa, pero  s’omplia de oficials i familiars. En una ocasió un grup del botiquin van anar a pescar percebes. Just a sota a on estava la caserna del Grupo de Tiradores , el mar havia fet com unes coves que s’omplien amb la marea alta i que era una  mena de criador de percebes. Tots animats i amb les marmitas, alcohol i mistos, varem recollir una quantitat considerable d’aquestos animals, sense cap dificultat. Varem preparar una marmita amb aigua de mar i amb alcohol varem fer un foc per bullir els percebes. De sobte, van apareixer dos parelles: l’oficial de guardia amb la seva dona, i el capita metge i la seva dona. En principi varem seguir fent la bullida i teniem pensat invitarlos a probar. Pero no. En van obligar a posar-nos firmes. Eram 4 o 5 soldats en traje de bany “firmes” devant les dues parelles. Ens van dir que recollissim tot i que el dia seguent anesim  a “prevenció”. Prevenció era un espai a on estava el cos de guardia, a l’entrada de la caserna  i els castigats  tenien d’estar alla tot el dia sense poder sortir. Cada soldat tenia la seva “Cartilla Verde” que era un llibret a on constaven les teves dades personals i tenia un apartat en que s’apuntaven les sancions i les faltes que havies comés. A la meva cartilla consta. “….dias de prevención por bañarse en la playa estando prohibido.”El castic va ser lleu i potser els oficials es van sentir amb l’obligació de fer.ho.

Els castics podien ser molt mes cruels, com els que alguns sargentos xusqueros volent demostrar autoritat feien fer a soldats a les seves ordres,. Recordo que en alguna ocasió, el càstig era fer un forat a terra de un metro quadrat, amb un pic i una pala. Mentres el soldat estava picant la terra , el sergent se’n burlava, fins que de una arrebolada, el soldat va intentar amb el pic agredir.lo. 

Higiene i sanitat era important. El primer va ser la desparasitació amb polvos de DDT per evitar polls a les “ingles” amb baixada de pantalons. El pelar nos al cero almenys fins a on la gorra oficial no tapava el clatell. La vacuna (contra el tifus  ?) amb agulles de multiús. La cremada de xinxes acantonats als llits. El “reconeixement” diari de tots aquells que es trobaven malament, fet per metges reclutes. Eran tants, que un oficial va suggerir que als que els hi feia mal el coll, fessin una fila i als que tenien diarrea fessin una altra fila i ja d’entrada anar donant la medicació. Les letrines, eren un canal excavat a la terra. Feies les necessitats ajupit de manera que encertessis a on tenia de caure la femta. La diarrea potser era el símptoma dominant i es tractava amb unes pastilles fabricades per la Farmacia del Ejercito que eran de bismuto-opio molt eficaces perque produïen un estrenyiment immediat. Pero hi havia diarreas amb febre que es van diagnosticar com a molt contagioses i van motivar aïllar a qui les patia a una tenda a les afores del campament, que li deiem el MOLOKAI (la illa dels lleprosos). També s’utilitzaven pastilles de cloramfenicol.

Hi havia una bugaderia, a on es rentava la roba interior de la tropa, que quedava , de ser blanca a agafar un color marronós com el color de la terra que trepitxavem. Hi havia dutxes pero es podien utilitzar amb un temps breu i controlat. Era obsessió del cos de guardia i de la policia militar, la perfecte neteja de la roba de passeig ben cordada i amb les botes ben brillats sinó no te deixaven sortir “de paseo”. Anar “de paseo” era caminar un kilòmetre fins el poble i passejar pel carrer principal a on estava el CINE i potser entrar a veure una pelicula. Al menys un cop vaig anar i me va sorprendre que la policia militar manava silenci en cas de una escena que feia riure. El Cine era lo mes democràtic que hi havia dons estaven els oficials, les seves families , soldats  i natius, tots plegats pero no barrejats: els oficials es reservaven la platea, els altres anavem al galliner. El pobla tenia un Hospital modern i una agencia per a fer travesses. També hi havia algun bar i no recordo si  botigues. El que si havia era un ZOCO, una mena de mercadillo amb botigues de gent del pais que venien de tot: des de carn de camell per fer pinxitos morunos, a objectes tecnològics de la epoca. Com Canaries, el mercat era lliure  i els preus econòmics en transistors, cameras fotogràfiques, rellotges,  tocadiscos-radio i coses semblants. Recordo que, alla están, una dona gran me va tirar despectivament una pedra. Tropas d’ocupació ?

Un equipament exclusiu per els Oficials era el CASINO a on es feien grans festes amenitzades per una orquestra de musics reclutes. Coneixia a un trompetista de Barcelona que me explicava coses, com que alguns oficials molt tard, de matinada, mig beguts els hi “manaven” seguir tocant peces. 

La coreografia era espectacular. Hi havia dies, que  desfilaven totes les companyies de Ifni, alhora, en una gran esplanada devant de la caserna. Calculeu uns 3000 homes. Marcant el pas al so de tambors i aixecant una polseguera que ho impregnava tot. Era un espectacle de masses. Jo no participava i ho veia en directe. Com una peli de Hollywood. Anaven en fileres de 8 o mes. La qüestió era que al final entraven al pati de la Caserna de Tiradores, que només permetia el pas de 6 en fila, el que motivava  una sobtada desorganització de tota la formació, encara que després es recuperava. En el pati crec que es recollia la bandera (arriar) i es feia el “rompan filas”. Un altra escena era la dels diumenges a Misa. Tota la tropa tenia d’anar a Misa  en formació. Amb un sol espaterrant cada cop hi havia algú que es desmaiava i calia portar-lo a infermeria. En una ocasió, per trencar la rutina, vaig demanar anar amb la ambulància a un destacament a la muntanya, al Bullerife. Per fer aquest trajecte, potser un o dos quilometres, primer tenia que “desplegarse” la Legión. En tot el trajecte, a dreta i esquerra del cami cap el destí, es situaven els legionaris a terra, amb el armament a punt. Estar al Bullerife era estar confinat unes setmanes sense contacte amb el altres. Me consta que si hi havia contacte, totalment prohibit , amb els soldats marroquins apostats a l’altra banda. Crec que en aquest lloc va estar pràcticament durant tota la durada del Servei Militar, aquell metge mallorquí, que deia que si estava alla era per fer de soldat i no de metge, com a qüestió de principis.

Aquest destacament tenia una nevera de butano, amb begudes fresques i certa autonomia que li donava el estar lluny dels “mandos”. Deien que es feien paelles amb carn d’esquirol, abundant en aquelles contrades i vaig provar carn de xacal fregida que no estava malament. El Ron Miel i el Ron de Arucas aixi com whisky importat es consumia amb regularitat. Era barato al no patir Impostos. El te era la beguda tradicional dels de la zona. Durant l’instrucció, un marroqui tenia permis de vendre gots de te als reclutes. Portava una mena de galleda amb aigua i una tetera amb te calent. Si volies un, agafava un got i una vegada tel bevies, el remullava amb l’aigua de la galleda i servia a un altra amb el mateix got. El te era molt bo i reconfortant. 

Com feien el te moruno?:

En una tetera es dipositaven troços de “pan de azucar” que era sucre en forma del Pan de Azucar de Rio de Janeiro

Per sobre i a sobre es tirava l’aigua calenta dels trossos de sucre, es posava el te, crec que te verd, i aquesta primera aigua es depreciava (era per netejar de pols els components). La segona aigua es deixava uns minuts i es servia amb unes fulles de menta per sobre. Boníssim.

El Perruquer

Era un soldat que vivia molt be. Al ser perruquer de senyores, se’l disputaven les dones dels oficials, de manera que es lliurava de qualsevol feina cuartelera amb l’escusa de tenir d’anar a pentinar a la dona del General.

El practicant 

Recordo que era de Monzalbarba un poble  a prop de Saragossa, perque sovint hi parlava. Al ser practicant titular, tenia contacte amb mi a l’infermeria, pero el que feia mes, era també anar a les torres dels oficials a posar injeccions. De la mateixa manera que el perruquer, tenia sempre excuses per escaquejar-se de les feines cuarteleras

El catedràtic

Era un oficial metge que donava classe a la Universitat de, no se, Valladolid o Salamanca. Catedràtic de anatomia, me va encarregar que li passes a maquina uns apunts, cosa que vaig fer una temporada, ja que després de un temps, va venir un altre Capita Metge.

De PERMISO

Com sabeu, quan vaig anar a fer la “mili”, estava a segón curs de Medicina i me faltava per aprovar la microbiologia. Tenia uns apunts ciclostilats que estudiava a estones. La idea era tornar a la facultat per examinar-me el setembre. Vaig demanar permís per anar i mel van concedir. Amb un document militar que me permetia viatjar a preus regulats, vaig agafar un bitllet de Iberia que des de el petit aeroport de Sidi Ifni, me podia portar fins a Sevilla després de fer escala a Casablanca. Aixi doncs, vestit de militar inclosa xilaba i tarbus, vaig pujar a una avió de hèlices (potser un Fokker) que me va dur als llocs assabentats. De Sevilla amb tren fins a Barcelona.

No tinc gairabe records d’aquests dies. Vaig examinar-me i aprovar microbiologia i vaig veure a la família als que els hi feia gracia la meva indumentària que volien provar-se ells. El dia assenyalat tenia de tornar, cosa que vaig fer sense cap sentiment especial. Potser me semblava que tot plegat era com una aventura. En aquest cas, la tornada va ser en vaixell de la Transmediterranea que sortia de Barcelona, fins Las Palmas. No se perquè, me va correspondre una llitera a la segona classe que no estava mal. El menjar estava inclòs, i fora d’algun mareig, tot va anar be. Reincorporat a la caserna i a la meva antiga feina a la Infermeria, fins que en acabar el temps reglamentari de la mili, que allevores era de 16 mesos. En aquest punt, quan tots els companys es preparaban per tornar a casa, a mi me comuniquen que m’he de quedar un mes més, per compensar el mes de permís que me van donar.

Recuperant el temps del permís.

Un mes extra

Quan va arribar el dia de la llicència de tots els soldats, no estava jo a la llista. Tenia de recuperar el mes “perdut” del permís per examinar me. Hi havia algú més que es quedaria, al pronunciar la frase, espolsant se les sabates: “De Ifni, ni el polvo“, que deuria sentir algún militar patriota que el castigaria fent-lo estar una temporada mes. Quedava evident que estar a Sidi Ifni era un càstig, excepte pels militars.

Van arribar els nous reclutes que es van repartir els destins i les activitats, quedant jo al marge de tot plegat. Jo no estava a cap llista, per tant no tenia cap destí ni cap activitat a fer i els companys estaven tots fora. Afortunadament tenia llibertat de moviments i podia entrar i sortir de la caserna a qualsevol hora. La qüestió era intentar passar aquell mes el mes distret possible. Tenía una cámara fotográfica i el meu entreteniment va ser intentar fer un reportatge fotogràfic de Sidi Ifni. En un altra apartat d’aquest escrit posare aquelles fotos i d’altres fetes per companys.

Tot arriba i finalment ,just el dia abans de complir se el mes, me avisen que podré marxar llicencial. El viatge de tornada va ser similar al anterior: avió fins Sevilla i tren fins Barcelona. De nou a Barcelona, me vaig retrobar amb la família, la Facultat i amics i coneguts, que me saludaven, com si no hagués estat fora tant de temps.

En resum: varem anar a defensar la “patria” i poc després va resultar que allò NO ERA LA PATRIA.