La meva germana. Va néixer el 1947 per tant es 7 anys mes petita. No recordo l’embaràs de la mare. Si recordo el seu naixement a la Clínica de La Alianza que crec s’anomenava “Quinta de Salud La Alianza”, al carrer Pare Claret. Recordo que jo insistentment preguntava de on venien els nens i el meu pare deia :de Paris. I com venen ? Sembla que respondre amb una cigonya no era creïble i me contestava: amb un helicòpter. Recordo haver anat a La Alianza buscant un lloc a on pogues aterritzar un helicòpter. No ho vaig trobar.
Sembla que va ser benvinguda i a mi també me va semblar be. Jo jugava amb ella de molt petita, pero a la mare no li semblava adequat per el que no varem tenir gaire contacte.
Va anar al Col.legi de Monjes a on estava la Parroquia (Mallorca-Dos de Maig) i poca cosa puc afegir. Recordo que en acabar els estudis a les monjes ja en va posar a treballar a una gestoria i que tots els diners que guanyava els donava al pare. Penso que així va poder tirar endavant la casa de Valldoreix. Casada amb l’Andreu van anar a viure a Valldoreix al pis de dalt, fins que van fer una escala de cargol per comunicar-los i atendre millor als pares. Jo havia anat alguns festius quan feia guardia a Urgències de Sabadell.
Poc contacte em tingut després fora del de la malaltia i mort del pare al que va cuidar fins l’últim moment, i del germà i la mare anys desprès que també va cuidar durant tot el procés del seu deteriorament. Darrerament a rel de la festa del meu 80 aniversari, hem re establert el contacte.
També va anar a estudiar al Pares Claretians, El Cor de Maria, a on jo feia de escolanet “professional”, preo quan jo vaig a anar, ell estava tres anys mes endavant, i no varem coincidir. Crec que ni per anar plegats a casa. Recordo que va fer el Batxillerat i que feia uns “apunts” de matemàtiques, que heretava jo anys desprès perquè eren molt entenedors
El meu germà Tomàs era molt llest o intel·ligent i va passar els estudis fins el “examen de grau” sense problemes.Va començar a estudiar Medicina, i crec que va ser un gran esforç del pare, el pagar les matricules. Va haver un any en que a rel de les protestes estudiantils que eren permanents i reprimides per la policia, es va anul·lar la matricula a tots els estudiants. Crec que en aquest punt, el meu germà, no va voler demanar diners al pare per tornar a matricular-se i encara que deia que seguia els estudis ho va deixar de fer. Si que va estudiar de Practicant i que va treballar en algun lloc i que es guanyava la vida en part amb aquesta feina.
Amb altres nens, ens sentavem a un portal de tant en tant i li demanavem que expliques una “aventu”. Explicava histories com si els oients fosim els protagonistes, cosa que ens divertia força.Durant una epoca es va posar de moda jugar a futbol amb botons. Potser ja ho he explicat abans. Era qüestió de trobar una superfície plana, normalment un portal amb un marbre a la entrada (la casa del costat en tenia un) i disposar de un equip de botons ben escollits . Aviem anat als Encants Vells a “fitxar” botons. La pilota era un botó de camisa.
Era molt divertit. El meu germà organitzava fins i tot, lligues en la que intervenien els equips.La tendència al joc del meu germà me semblava molt gran ja que li va durar tota la vida. A casa es passava molt de temps amb un joc inventat per ell, en el que jugaven molts equips, crec que de futbol, amb els que jugava els partits, utilitzant els dados.
Poc se dels seus estudis. El tinc mes present durant el temps que varem freqüentar la Parròquia.. Sembla que era molt actiu i feia i participava amb moltes activitats . Recordo que un dels vicaris era molt modern i va portar un aparell gravador d’aquells que anaven amb cinta magnètica i que el meu germà va gravar de bromes com si fos una retransmissió de futbol, una ceremonia religiosa que va fer molta gracia pero que era una mica irrespectuosa.: “surten al terreny de joc el capita de l’equip vestit amb casulla blava, acompanyat de dos subaltern, amb indumentària groga. Entren al terreny de joc i es situen al centre. El public dempeus, celebra al seu equip..”.Participava també en les funcions de teatre que es feien a l’acadèmia Rovira. Peró quan va entrar a la Parroquia el moviment dels “Cursillos de Cristiandad” la seva integració va ser total .Participava en les “ultreyas” que eren les reunions de grup a on parlava la gent de les seves vi vencies que de vegades portava al “extasis” De vegades anava, jo també, a resar al “AMO” que era com nomenaven a Deu o a Jesus. L’oració era col.lectiva i els asistents es posaven braços en creu. Hi havien uns dirigents: El Sr Queralt i el Sr.Roca. Però d”això ja parlarem al apartat de La Parroquia.
Ara cal entrar a un tema que me fa agafar vergonya aliena. No puc precisar les dates exactes,pero al entorn de la Parroquia, es van configurar parelles que no tenien altra oportunitat de trobar a altres entorns. Els dirigents dels Cursets de Cristiandat com el Sr. Queralt o el Sr Roca,dels que parlarem mes endavant, es van emparellar amb noies dirigents també de l’acció Catòlica femenina. De la mateixa manera, el meu germà, amb un amic, en Ródenas, es van fer amics i mes endavant noviis, de unes germanes que freqüentaven la Parroquia. Crec que eren de una família de un poble de Lleida (Golmés ?), joves , maques i molt d’aquells temps, no se com explicar.ho.Vivien al Carrer València, a prop de casa.
Un dia va dir que havia acabat la carrera de medicina i que volia casar-se- Deia que tenia un pis aparaulat al carrer Tavern de Barcelona i tot estava disposat per a la ceremonia. El dia del casament me va tocar a mi portar el ram a la novia com era tradicional , i fer un petit verset. Crec que hi han fotos`de aquest dia. No recordo a on es van casar, ni si es va fer banquet. Curiós, no ?.
El que va venir desprès va ser una hecatombe. El meu germà, no va acabar la carrera i el pis del Carrer Tavern només era aparaulat sense cap document signat.
No m’explico com la mentida va durar tants anys sense que sortís a la llum i que ningú dubtes de ell. Crec que era molt convincent i els va enganyar a tots. Qui podia imaginar una mentida d’aquestes proporcions que afectava precisament a persones que l’estimaven?
Jo feia temps que no vivia al carrer Bassols ni amb els pares i per això tinc un record una mica llunya del drama que van viure els pares. Tinc una imago de casa dels pares, en que es van presentar els de la núvia.
Els fets que recordo en relació a la familia durant aquest temps,son pocs. Jo estava fent el Servei Militar a Sidi Ifni (africa marroquina) durant 16 mesos, entre 1962 i 1963. Vaig venir a Barcelona un mes, crec que setembre, per examinar-me. Feia segon de medicina. Aquest mes mel van fer recuperar quedant-me a Sidi Ifni fins un mes després de que els de la meva quinta ja s’havien marxat.
La qüestió es que ja estava tot al descobert. De tant en tant rebia i escrivia cartes. Vaig escriure una carta al meu germà en la que li deia que podriem seguir estudiant la carrera plegats, pero no recordo resposta.
Una vegada va esclatar la gran mentida, sembla que el meu germà va marxar de casa i ningú sabia a on era. La meva mare el va localitzar a una pensió vora el Pla de Palau i la Plaça de les Olles. .e a que no s’havia consumat.
Ell es va quedar a viure a carrer Bassols. Els pares crec que ja van anar a viure a Valldoreix.
Tenia un treball com administratiu a una empresa de un amic i es movia al entorn del Foment Martinenc a on era responsable del àrea d’escacs ja que era un jugador important.
Crec que patia hipertensió i que una vegada va estar ingressat a la Clínica Puigvert a on el vaig anar a veure.
Sobre els anys següents , la seva malaltia i mort no tinc gaires records. La meva germana Montserrat segur que podria completar molt millor aquest període.
TomásJulià i Tarrés, el meu pare, va anar a estudiar a la Escolania de Montserrat, amb els pares Benedictins. No se quants anys va estar. Les families pobres, si volien que els fills tinguessin estudis, els portaban a un Seminari o en aquest cas a un convent. Aixi deuria ser que el meu pare tingues una cultura prou important com per saber llati i grec (ajudava en els “deberes” quan feiem batxillerat i estudiaven aquestes materies ) i música. A casa sempre hi vist una guitarra amb la que vaig aprendre una mica gracies a un amic de la Parroquia. També tenia una lletra fantàstica, fet que li va permetre, crec, tenir una bona feina, mal pagada, a una companyia d’assegurances que es deia “La Constancia” i estava al carrer Bergara, al tocar la Plaça Catalunya. Algún dia vaig anar a veure’l. A la oficina, els llibres de comptabilitat es feian a ma i era important tenir una lletra molt clara. Finalment va venir la informática en forma de fitxes perforades IBM fet que dauria portar un canvi total a la feina. Al sortir de casa , el pare agafava una novela de Zane Grey que dauria llegir durant el trajecte fins arribar a Plaça de Catalunya.
Estevem parlant encare del pare. El seu caràcter per una banda molt religiós i per altra molt rigit i colèric.
En relació al seu caràcter religiós, dir que ens feia resar el rosari gairebé cada dia durant una llarga temporada . Ens feia persignar-nos al sortir al carrer Beneïa la taula abans dels àpats:
Que Deu Pere Omnipotent amb sa divina paraula beneeixi aquesta taula i a tots nosaltres
Amen
Alguns dies ens feia anar a fer novenes o no se que, a l’església de Sant Felip Neri situada a una placeta bora de la Catedral, amb una font sortidor central que tenia la paret marcada per la metralla que van deixar les bombes durant la guerra civil i que van matar molts nens de una escola.
Església de Sant Felip Neri
Recordo al sortir, passar per la baixada de Santa Eulàlia, carreró que feia pendent i que segons la tradició , la van posar a un barril ple de vidres i la van fer rodar fins abaix. La van fer Santa i es la autentica patrona de la ciutat de Barcelona. Una placa ho explica.
Baixada de Santa Eulàlia
Aquesta religiositat portava alhora un caràcter rigit,colèric i violent amb nosaltres, el meu germà Tomàs del que parlarem mes endavant i amb mi.
El caràcter religions el varem portar incorporat des de d’infantessa , i en el meu cas, fins els vintitants anys. De petit recordo que jugàvem a dir missa !
La violència la vaig viure ja de molt petit pel fet de que el pare me feis llegir els titulars de La Vanguardia i si no ho feia be, me pegava un clatellot. Seria per allò de que “la letra con sangre entra “.
En algun cas,el terrible era, que sense saber quin motiu, ens pegava amb la corretja del cinturó. Jo , en aquest casos, me posava a un angle de l’habitació, per que pensava que així me faria menys mal.
Crec que amb la mare també tenia brots de violència, sobretot quan venia de treballar i deis allò de que “el mes calent està a l’aigüera” .Se que les discussions i els crits entre els meus pares eren molt freqüents, sobretot pels diners.
Sobre la guerra no va explicar mai res, malgrat que la va viure amb tota intensitat. Es de suposar que estava al costat del clero que alhora estava al costat dels franquistes. Era germanòfil al meu entendre, sobretot a rel de la Guerra Mundial, al menys al principi.
A part dels coneguts de la Parròquia, tenia dos amics especials:
El Sr Torres, elegant que per me feia olor a galetes, molt polit, que venia a casa de tant en tant.
El Sr Badiella, o algo així, relacionat amb un alcalde de Santa Coloma de Gramenet, amb el que va mantenir la relació fins molts anys desprès, ja que recordo va fer un regal de boda quan el meu germà es va casar.
Hi pensat que potser durant la guerra els va protegir d’alguna manera i d’aquí el seu agraïment.
Com deia, participava molt a les activitats de la Parròquia: cantava a les misses gregorià, era Portant del Sant Crist, feia el “pessebre” amb muntanyes i cases de guix, feia decorats per alguna de les funcions de teatre que es feien, era amic de al menys un Vicari, que havia organitzat un campionat d’escacs a casa seva, a un pis al carrer Mallorca davant del Cine Versalles, havia fet alguna “excursió” amb un grup d’homes d’acció catòlica….
El pare, sembla que tenia projectes d’anar a un altra pis , ja que rebia informació de una cooperativa La Puntual que estava fent pisos a Montbau. Sembla que anava pagant a terminis un terreny a Valldoreix.
Els caps de setmana venia un senyor a cobrar uns rebuts de uns llençols comprats també a terminis.
Mes endavant, al terreny de Valldoreix, va poder construir una casa, penso jo en gran part als diners que li entregava la meva germana del seu treball a una gestoria.
Finalment va anar a viure a aquesta casa, amb la meva germana. Una vegada es va casar aquesta es van instal·lar al pis de sobre. Posteriorment es va fer una escala de cargol que comunicava els dos pisos. La meva germana els va cuidar fins que van morir. El pare primer, de càncer de pulmó i la mare anys mes tard de deteriorament senil. La MONTSERRAT, la meva germana 7 anys mes jove que jo, els va cuidar fins el final.
Un cop l’any, es feia una “festa” religiosa, adornant l’altar major amb peces d’artilleria. Crec que ho celebrava un cuartel de cavalleria (Potser el Cuartel de Lepanto) amb una missa solemne presidida pels militars. Recordo l’olor de fems de cavalls. Per nosaltres era molt divertit, perquè seiem al seient de la metralladora i jugàvem a disparar a llocs imaginaris.
Sembla que el meu pare va arribar a fer un conveni amb el col.legi dels Claretians del Cor de Maria a la Av. Sant Antoni Mª Claret, per el que jo faria de escolanet professional a canvi del pagament de l’escola que no hauria de fer. Recordo les nits fosques i molt fredes, jo tindria uns 10 anys, en les que tenia d’anar des de el Carrer Bassols a Col.legi del Cor de Maria Av. Pare Claret cantonada Carrer Sicilia. Serien uns 2 kilometres que feia en mitja hora mig endormiscat. Me despertava del tot al pasar per la fàbrica tèxtil que estava just devant de l’esglesia del col.legi, i que feia un soroll infernal de llançadores que no paraven un moment. Ara aquesta fàbrica es un centre civic que li diuen “La Sedeta”. Els escolanets eran 4 0 5 i estavem a un petit cuarto focs il.luminat per una espelma,(era època de restriccions) esperant que els capellans estiguesin llestos per dir missa. Un sagrista ens indicava amb quin capella teniem d’anar a ajudar-li dir misa. (continuarà).
Era una feina rutinaria . Hi havia capellans molt exigents que reclamaven tot el vi de les vinajeras. La missa es deia al altar principal, i als altres altars a dreta i esquerra de l’església. Alguns capellans, la feien al “camerino” sense públic fidel, potser perque estaven malalts o deteriorats (!?).
En acabar, per una porta lateral al fons de l’església, accedíem al pati del col.legi i a les aules.
Malgrat l’entorn religiós, hi havia una sexualitat latent entre els escolanets, que es tocaven mútuament amparats per la foscor de la habitació d’espera al costat de la sagristia i el llarg de les sotanes amb obertures per accedir a les butxaques del pantaló. val a dir que en el meu cas no vaig patir cap mena d’abusos.
En primer lloc el carrer i desprès les activitats generades a
la Parroquia de San Ignacio de Loyola centraven, fora de l’escola, el nostre entorn social.. El meu pare va ser escolar de Montserrat en una época gris, potser com a sortida per tenir un futur assegurat o potser per vocació. De fet tenia una cultura extensa i sabia llatí i grec. La seva escriptura era perfecta , tret molt comú en aquella generació, que facilitava suposo treballar com a contable o administratiu a les empresas a on els llibres de DEBE i HABER s’escribien a ma. Treballava a la companyia d’assegurances “La Constancia” del carrer de Vergara .
En un altra moment ja parlarè mes extensament del pare. Ara el que volia dir es que era una persona molt religiosa que ens feia resar el rosari en familia molt sovint. “La familia que reza unida, permanece unida”. A la Parroquia era un feligrès compromés i participava al cor cantant les misses en gregoriá i sobretot, sent “Portant del Sant Cristo”. Els “portants” el formaven un grup d’homes que vestits amb un hàbit negre i un correatjes de cuiro portaven un Sant Cristo dins l’esglesia a l’hora de fer un Via Crucis o per carrer a la prosessor de Setmana Santa. Poc a veure amb els “porteadores” de les setmanes santes d’altres indrets. Penso que els que formaven el grup de “Portants” ho feien com a penitencia.
“El modo de llevar la cruz con el Santo cristo en Cataluña no es el usual en otros lugares, tendido y sostenido por varias personas. Nosotros lo llevamos erguido, siendo una sola persona quien lo mueve y otras cuatro que mantienen los cordones.
¿Os habéis fijado en que nuestras cruces parroquiales tienen dos asas grandes y fuertes? Están preparadas para llevarlas de esta manera, igual que su extremo inferior (no siempre visible en su enclavamiento) termina en una punta redondeada, que recibe los curiosos nombres de “afuat” o “bitlla”, sin que haya palabra castellana al uso, aunque creo que sería un “fuste”. El Portante lleva unos correajes diseñados expresamente para distribuir correctamente el peso, que tienen el llamado “vaso”, en donde se lleva la cruz.
Era la Parròquia que corresponia al nostre carrer. A partir del carrer Independència cap a Sda. Família, era l’areca de Sant Ignasi de Loiola. La Parroquia de Sant Marti, estava en construcció a la Plaça Canónigo Rodó, d’esquena a la Avinguda Meridiana. Provisionalment es va utilitzar durant un temps L’Hospital del Nen Deu (Mallorca-Dos de Maig) com a seu parroquial dels que teniem Sant Marti del Clot en construcció. Va ser poc de temps. Recordo que la nova Esglesia de Sant Marti del Clot era gran i lluminosa i era la que ens corresponia com a feligresos. Pero al estar mes a prop de Sant Ignasi, era en aquesta a on estavem mes de temps i a on participaven amb les seves activitats, activitats que van omplir gran part de la meva infantessa.
Era la de Sant Ignasi de Loyola, situada al carrer Dos de Maig, entre Mallorca i València. No era la parròquia que ens corresponia, pero era la mes aprop de casa i la que freqüentava. La que ens corresponia era la de San Marti, que estava a l’altra bada de la avinguda Meridiana Plaza Canonigo Rodo i era de recent construcció. Tant , que provisionalment, la Parroquia de Sant Marti, va estar situada al Hospital del Nen Deu, al carrer Mallorca entre Dos de Maig i Independencia, durant un temps.
La Parròquia de Sant Ignasi, també era una parróquia provisional. Me sembla que era la capella del col.legi de monges Carmelites, situat al mateix indret. Recordo, que per augmentar la capacitat, obrien unes portes del darrera que es comunicaven amb la sala de actes del collegi, que era un teatre.El collegi era exclusivament per a nenes i havia un estricte control per no deixar entrar a nens.
Una petita porta, al mateix carrer Dos de Maig, per sobre de l’entrada a l’esglesia, donava al Despatx Parroquial, que consistia en un petit vestíbul, una porta que donava a la part de darrera de l’esglesia, i un despatx a cada banda de l’entrada: el de l’esquerra era el del Rector i el de la dreta el del Vicari que era el que feia les feines administratives. A més hi havia un terrabastall al que es pujava per unes escales de fusta situades al fons del despatx del vicari. Aquest terrabastall era el lloc de reunió de tots els grups lligats a la Parroquia: Acció Católica, Aspirants, Portants del sant Crist…..
L’espai era tant petit que els actes importants es feien a la sala d’actes de la Academia Rovira , situada al Carrer Independencia, una mica per sobre el carrer Mallorca, que mereix un apartat especial.
Els records situats al voltant de la Parròquia son molts i els anire completant mica a mica.
