Les llenties racionades eren un altra menjar bàsic en aquesta postguerra. Eran tant frequents que les vaig aborrir molt temps . El curios de les llenties es que es tenien de triar una per una ja que hi havia mes pedretes que llenties i aquesta era una feina principal de la cuina.
Aquestes tres verdures o llegums, fruits de temporada, ens les menjàvem crues mentre es pelaven i preparaven a la cuina per fer el menjar. La part inferior blanca de la “fulla” tendres i de un verd preciós desprès de treure la pell superiorde la carxofa amb una mica de sal, era un tant aspra però agradable. els pesols, dolços i les faves, també amb una mica de sal
Aquestes tres verdures o llegums, fruits de temporada, ens les menjàvem crues mentre es pelaven i preparaven a la cuina per fer el menjar. La part inferior blanca de la “fulla” tendres i de un verd preciós desprès de treure la pell superiorde la carxofa amb una mica de sal, era un tant aspra però agradable. els pesols, dolços i les faves, també amb una mica de sal Aquestes tres verdures o llegums, fruits de temporada, ens les menjàvem crues mentre es pelaven i preparaven a la cuina per fer el menjar. La part inferior blanca de la “fulla” tendres i de un verd preciós desprès de treure la pell superiorde la carxofa amb una mica de sal, era un tant aspra però agradable. els pesols, dolços i les faves, també amb una mica de sal Fruits de temporada, ens els menjàvem crus a la cuina mentre la mare preparava el dinar.
La part blanca de la carxofa, sucada amb sal era aspre pero agradable , les faves tendres i verdes desprès de treure la pallofa i també amb una mica de sal, i els pessols dolços, eren moments de una frescor inolvidable per a mi.
Les “farinetes” van ser durant un temps un menjar bàsic a la meva infantessa. Era una mena de crema feta amb farina de blat de moro a la que s’afegia segurament per donar-li una mica de gust trocets de tócino o cansalada fregida.
http://www.gastroteca.cat/ca/fitxa-receptes/farinetes/
El pa blanc tant esperat, es va convinar, a part del tipic pa amb oli, amb altres elements bàsics: el pa amb vi i sucre eera un postre exquisit. La punta de la barra de pa es regava amb vi i es posava sucre damunt. Podies xupar el vi per sota de la punta com si fos una teta. Jo tenia dos preferències: el pa blanc menjat amb olives negres que jo mateix comprava a una botiga important de “pesca salada” al carrer Rogent i la punta de barra de pa buidada de la molla i farcida de patates fregides.
L’arribada del pa blanc, va fer que aquest es transformes en un menjar per si sol, molt apreciable i si es convinava amb altres elements ja era per xupar-se els dits. Exemples: el típic pa amb boli de on va sortir una cançó de protesta.
Volem pa amb oli
pa amb oli volem
volem pa amb oli
pa amb oli volem
Si no ens el donen
el pisparèm
Si no ens el donen
el pisparem
Realment el pa negre, que de vegades era groc (de blat de moro, es de suposar) va estar tant present i ùnic que pensaven que no hi havia d’altra.
De vegades, es presentava al carrer Bassols un senyor, que aturat al mig de la via cridava. “que donarán pa blanc, MENTIDA !”.Era un crit contra el “règim” que utilitzava el pa negre com element humiliant contra la gent, una mena de càstic. Penso que el pa blanc es va considerar un be gairabé inabarcable per la major part de les persones, sobretot del pobres, que erem molts. El racionament del pa va durar fins l’any 1952, pero per qui podia pagar-lo hi havia pa blanc suministrat per les “estraperlistes”, que situades al carrer Rogent a una zona molt concurreguda, el portaven no gaire amagat , dintre de uns cistells.