Es sorprenent la capacitat d’alguns nens per a construir joguets. Alguns tenien un acabament impecable i una certa dificultat tècnica. El mes senzill segurament seria construir una espasa amb dos llistons de fusta clavats en forma de creu.
El tirador era també de fàcil construcció i de gran eficàcia trencadora. Hi havia de fusta i de ferro. Es feia un i grega Y i en els extrems de les banyes s`hi lligava una goma (sovint de neumàtic). A la part del mig del tirador, se podia posar una peça de pell una mica ample, per poder agafar la pedra-projectil al hora que es deia punteria i s’estirava la goma amb força.
Una versió mes simple era la que utilitzava una goma d’oficina que es posava entre els dits index i gros de la ma com si fos la Y del tirador. El projectil era una tira de paper molt doblegada que servia per estirar la goma de manera que al deixar-la anar sortia disparada amb molta força cap l’objectiu: el cap de un altre nen.
Un de fàcil era fer una pistola amb dos pinces de estendre la roba. Aquí caldria un dibuix aclaridor o una foto il·lustradora.
En el cas de la foto es dispara la part lliure de la pinça, però nosaltres utilitzàvem llavors de garrofer, que eren dures, polides (lliscaven molt be) i eren fàcils de trobar.
El vèlid
Calia disposar de una pala de rentar la roba, fàcil de trobar a casa, i un tros de fusta de un dit de gruix al que calia fer punta, com de llapis , als dos extrems. A partir de un punt, un nen del primer equip, amb un canto de la pala, donava un cop a la punta de la fusta de manera que aquella s’alçava de terra i en aquell moment, amb la pala i tota la força possible es donava un cop per llençar-lo el mes lluny possible. El segon equip, tenia d’agafar el “vèlid” des de l’aire i guanyava. En cas de que toques terra, des de aquell mateix punt calia agafar-lo i fent punteria intentar tocar la pala de fusta que s`havia posat a terra recolzada amb una pedra. Si la tocava, guanyava i es canviaven els equips.
L’arc de varilles de paraigües
Terrible. M’agafen esgarrifances pensar en aquest “joguet”. Calia disposar de un paraigües vell. Amb una varilla, i un cordill resistent es feia un arc. La fletxa era un altra tros de varilla, que amb molta paciència s’afilava al “bordillo” de pedra del carrer, fins que quedés una punta perfecte . Es buscava una porta de fusta (la de l’escala ho era) i es marcava una diana. L’arc tenia molta força i la fletxa es clavava molt profundament. Sortosament no s’utilitzava per atacar a altres nens !
El pitu de pinyol d’albercoc.
Era un juguet mes lúdic. Calia disposar de un pinyol d’albercoc. Amb extrema paciència i ajudats per la pedra del “bordillo” es pulien els dos cantons de la part mes convexa del pinyol fins que es feia un petit forat que donava pas a l’ametlla que hi ha a dins. Tot seguit, amb una agulla o un clau, s’anava treien tot el contingut del pinyol, de manera que quedava foradat i buit per les dues bandes. Posat a la boca, i fet passar aire inspirant o expirant, sonava com un pito.
Els estels.
Era un juguet de temporada, com quasi tots. Algú començava i els altres seguien i compatiem a veure qui el feia millor. El material era canya de una escombra vella (les escombres tenien el mànec de canya), cordill prim i fort, paper fi de colors i goma aràbiga o quelcom per enganxar el paper.
Calia fer una aspa amb els tres troços de canya, lligar-los al mig i pasar un cordill per tot el perimetre que quedès tibant entre les canyas. Tot seguit amb el paper es retallava un patró que agafés tot el perimetre i una mica mes. Aquesta mica mes es girava cap a fora i s’enganxava amb la resta.
Calia fer la cua. Amb un cordill de banda a banda de les canyes de la base es feia una nansa i a ella es lligava la cua que era un cordill llarg amb troços de roba o paper intercalats cada dos o tres centimetres.
Una nansa de cordill lligada a les canyes de la part superior, calia lligar-la amb un altra cordill que estava lligat al centre de les canyes. Quedava una mena de triangle formar pels cordills i al seu vèrtix es lligava el cordill que era el que es deixava anar al vent.
