Hi vist diversos dels que ara faré una llista dels que recordo:
MATALASER
PARAIGUERO
REPARADOR DE OLLES I ESTRIS DE ALUMINI
SABATER
AFILADOR AMB RODA DE CARRO
COMPRADOR DE PELLS DE CONILL
REPARADOR DE CULS DE CADIRA
i altres que anirè recordant.
Davant mateix de casa, hi havia una tapa de clavegueram, de ferro pesant cuadrada. Un entreteniment forçat de vegades per les circumstancies (caure una pilota a la claveguera i tenir d’anar a recuperar-la), era obrir la tapa posant dos dits de cada ma al forat que hi havia, i tirar cap amunt.Algun nen mes forçut ajudava.. Desprès calia entrar ajudats normalment per espelmes, baixant per uns suports que hi havia al forat fins el fondo i a peu dret seguir pel túnel fins les entrades del carrer.
De vegades, per fer l’aventura mes interessant, seguíem els túnels fins arribar a carrers mes allunyats. Aixi s’havien recuperat pilotes i en aquest espai, algún any s’amagava la llenya de la foguera de Sant Joan per evitat robatoris.
La “FESTA” mes important del any, viscuda al carrer.
Començava unes setmanes abans, amb la tasca de “buscar llenya”. Aixó feia que tots els nens del carrer, passesin casa per casa, i pis per pis per demanar llenya per Sant Joan, 2encare que fos una escombre”.
El segon pas era amagatzemar-la a un lloc segur: un solar, un local facilitat per algú i en algun cas a les clavagueras.
Cada carrer tenia el seu foc i es competia per veure qui el feia mes gros. El nostre era el de la cruïlla Bassols/Independència. El rival era el de la cruïlla Fresser / Bassols. De vegades es muntaven “patrulles” per robar la llenya del altra carrer. Quedava perfectament clar quins nens corresponien a una o altra foguera.
El balcó de la casa del carrer Bassols era com una llotja de un teatre i un lloc de entreteniment continuat mirant el que pasava per sota. I una de les coses que recordo eren les persones que desenvolupaven el seu ofici al carrer. Entre ells hi havia :
Farèm una petita descripció de cadascun d’ells.
Els enumeraré i mes endavant farè una descripció de cadascun. Alguns ja els hi anomenat. A temporades es posaven de moda uns i desapareixien altres.
Una llarga temporada es va jugar molt amb bales (canicas). Les bales eren de fang esmaltat de diversos colors, de pedra polida i de vidre, que tenien diferent valor. Amb les bales es feien diversos jocs: posar dos, tres o quatre bales en linea i marcar una linea des de on podien el nens tirar amb les seves bales. Si les tocaven, es quedaven les bales. També en lloc de bales es posaven monedes de 10 centims o fins i tot de una pesseta ( en aquest cas de banda a banda del ample del carrer Independència) amb escassa possibilitat de tocar la moneda que te la quedaves.
Amb bales també es feia un altra joc anomenat “uepit” o quelcom similar.Per jugar al “uepit” calia fer un forat a la terra (uepit) i els jugadors tenien de espitxar les bales del contrari cap el forat. Una variant era esculpir un camí amb diversos “uepits” o forats. La bala tenia de passar a cada tirada , sense caure en els forats fins arribar al final del camí.
i molts més.
El meu carrer era el Carrer de Bassols, un carrer de dues travessia entre Mallorca. València, Independència i Rogent i atrevassat pel carrer Xifrè.
Es l’extrem del eixample i era inici i final de algunes lineas de tramvia com el 60 i el 62, que venies pel carrer Mallorca, paraven a la cantonada del carrer Rogent i tornaven al centre de Barcelona, a la plaça de Catalunya pel carrer de València. El 60 era l’ùnic tramvia amb dos pisos. El carrer Mallorca no seguia. La seva continuació era un carrer estret que crec es deis carrer Nuria a on hi havia una Cooperativa “La Hormiga Martinense”.
El “trole” sovint sortia de la guia del cable amb un espectacle de xispes el que provocava que el conductor sortís del tramvia i amb destresa , utilitzant la corda lligada a la part de darrera tornava a posar el trole sobre el cable i fes novament contacte. Peró sovint, alguns nens , penjats al darrera del tramvia, feien saltar el trole tirant de la corda…amb gran emprenyament del conductor.
Al final del tramvia hi havia un gran bar-cafeteria, molt concorregut i observava com hi havia homes, que desprès de baixar la gent per ser final de linea, pujaven a buscar “borillas” les puntes de les cigarretes que hi havien per terra, suposo per consum propi. Un altra lloc a on vaig veure “burilleros” va ser davant de la Plaça de Toros Monumental a la sortida . Es muntaven unes paradetes amb petites muntanyetes de burilles de diferents tipus: de cigarretes fetes a ma, de cigarretes d’Estanc, de puros desfets, de puros mes sencers…. Cal a dir que el tabac estava racionat. El meu pare m’hi feia anar a buscar tabac a l’estanc del Carrer Mallorca entre Independència i Xifre, cantó mar, amb una “cartilla” de on retallaven un bocí i te donaven, pagant una quantitat , un paquet de picadura. Calia comprar paper de fumar “Smoking”, ja que el meu pare feia les cigarretes a ma.
Aquest carrer estava encimentat i això indicava un cert prestigi, ja que el carrer Independencia, mes gran i mes ample era de terra.
En aquest carrer hi havia un Pasatje, que sembla havia també a altres indrets de Barcelona. Un passatge era un espai amb una entrada comú un passadís llarg , el passatge, i habitacles a les dos bandes, molt modestos i petits. Això era el mes conegut del carrer i sovint es confonia el passatge Bassols pel carrer de Bassols i calia que quedés clar que no vivíem al “passatge”, sinó al “carrer Bassols”. Questio de prestigi ?
El carrer tenia clavagueras i estava il·luminat per tres bombetes penjades de uns filferros a banda i banda del carrer, que eren un objectiu molt utilitzat per fer punteria amb tiradors o altres estris.
Al carrer es jugava a tot. Poca circulació de vehicles hi havia. Al portal de marbre de la casa del Sr. Guarro, jugàvem a futbol de botons, a una paret que hi havia mes enllà, jugàvem a fronton amb unes pilotes de tenis molt desgastades, a futbol amb pilotes de paper o de drap lligades a un cordill, a fet i amagat, a xurro, mediamanga, mangotero, a arrencar seves, a saltar sobre d’altres ( pindola), a vèlit, a patacons, a bales…
Al costat de casa hi havia un magatzem de carbó i va venir a viure una família a un cuarto molt petit situat a un racó del magatzem. Era una família d’origen murcià amb la que la meva mare sembla que va congeniar força. Tenia un fill malalt potser un mal de Pott, que cosejava amb el que jo també me vaig fer amic. Amb ell jugàvem a futbol entre forat de claveguera i forat de claveguera que feien de porteria . La pilota era normalment un xapa de gasosa.
Amb les xapes de begudes diverses feiem una mena de monedes . Per aixó calia posarles a la via del tranvia, que les aixefava i quedaven totalment planes com a monedes amb les que no se que feixem. Ara recordo que amb un xapa d’aquestes, foradada pel centre, es passava el cordill de fer anar la baldufa. 
Es carregava el cordill fins el final, de manera que la xapa feia de “tope” per tancar la ma sobre la baldufa i deixar-la anar amb tota la força . Hi havia nens que afilaven la punta metàlica de les baldufes de manera que quedava com un punxó: tiraven la baldufa sobre una altra baldufa girant i de vegades les trencaven.
El tramvia era un entreteniment: podies penjar-te al darrera i tirar de la corda del trole fet que provocava que s’atures i que el conductor i cobrador sortissin a perseguir-nos.
L’altra banda del carrer, entre Xifre i Rogent, es podia dir que ja no era el nostre carrer, ja que vivien altres nois que constituïen un altra grup. De fet era l’altre grup enemic sobretot en diades com el Dia de Sant Joan ja que ells feien una foguera a la cruïlla Bassols/Xifre i nosaltres la fèiem a la cantonada Bassols/Independència.
Era un mirador privilegiat de la infantesa. Sovint , amb les cames penjant cap a fora del balcó, sentat a terra, mirava el que pasava pel carrer. Devant mateix hi havia una mena de magatzem gran a on de tant en tant venien uns camions a carregar o descarregar el que anomenava “coses rodones”. Eran uns bidons , com els de petroli, que els treballadors desplaçaven de manera molt destra fent-los girar de peus estan, sobre la seva base rodona, fins el peu del camión. Al camión li montaven unes guies, com dos vies, i els treballadors espitxaven el bido des de terra al camió. No se quin material deurien contindre aquests bidons, pero per mi era una mena d’espectacle.
Un altre “espectacle” era l’arrivada de un camió ple de uns recipients metálics tapats amb un tap roscat també metàlic i un troç de tela de sac, entre el bidó i el tap. aquets recipients eran d’oli d’oliva i estaven destinats a un “colmado” del carrer Fresser, cantonada carrer Mallorca, que era el que distribuia el racionament. Aquets recipients, una vegada buidats al colmado, els pusaven boca avall, apoiats a l’acera del carrer una estona, amb el tap invertit que feia de recollidor del oli que hi quedava, amb la finalitat suposo d’aprofitar fins l’última gota (per el colmado ?, per ells?)
