Tomás Julià i Tarrés, el meu pare, va anar a estudiar a la Escolania de Montserrat, amb els pares Benedictins. No se quants anys va estar. Les families pobres, si volien que els fills tinguessin estudis, els portaban a un Seminari o en aquest cas a un convent. Aixi deuria ser que el meu pare tingues una cultura prou important com per saber llati i grec (ajudava en els “deberes” quan feiem batxillerat i estudiaven aquestes materies ) i música. A casa sempre hi vist una guitarra amb la que vaig aprendre una mica gracies a un amic de la Parroquia. També tenia una lletra fantàstica, fet que li va permetre, crec, tenir una bona feina, mal pagada, a una companyia d’assegurances que es deia “La Constancia” i estava al carrer Bergara, al tocar la Plaça Catalunya. Algún dia vaig anar a veure’l. A la oficina, els llibres de comptabilitat es feian a ma i era important tenir una lletra molt clara. Finalment va venir la informática en forma de fitxes perforades IBM fet que dauria portar un canvi total a la feina. Al sortir de casa , el pare agafava una novela de Zane Grey que dauria llegir durant el trajecte fins arribar a Plaça de Catalunya.
Estevem parlant encare del pare. El seu caràcter per una banda molt religiós i per altra molt rigit i colèric.
En relació al seu caràcter religiós, dir que ens feia resar el rosari gairebé cada dia durant una llarga temporada . Ens feia persignar-nos al sortir al carrer Beneïa la taula abans dels àpats:
Que Deu Pere Omnipotent
Amen
amb sa divina paraula
beneeixi aquesta taula
i a tots nosaltres
Alguns dies ens feia anar a fer novenes o no se que, a l’església de Sant Felip Neri situada a una placeta bora de la Catedral, amb una font sortidor central que tenia la paret marcada per la metralla que van deixar les bombes durant la guerra civil i que van matar molts nens de una escola.
Recordo al sortir, passar per la baixada de Santa Eulàlia, carreró que feia pendent i que segons la tradició , la van posar a un barril ple de vidres i la van fer rodar fins abaix. La van fer Santa i es la autentica patrona de la ciutat de Barcelona. Una placa ho explica.
Aquesta religiositat portava alhora un caràcter rigit,colèric i violent amb nosaltres, el meu germà Tomàs del que parlarem mes endavant i amb mi.
El caràcter religions el varem portar incorporat des de d’infantessa , i en el meu cas, fins els vintitants anys. De petit recordo que jugàvem a dir missa !
La violència la vaig viure ja de molt petit pel fet de que el pare me feis llegir els titulars de La Vanguardia i si no ho feia be, me pegava un clatellot. Seria per allò de que “la letra con sangre entra “.
En algun cas,el terrible era, que sense saber quin motiu, ens pegava amb la corretja del cinturó. Jo , en aquest casos, me posava a un angle de l’habitació, per que pensava que així me faria menys mal.
Crec que amb la mare també tenia brots de violència, sobretot quan venia de treballar i deis allò de que “el mes calent està a l’aigüera” .Se que les discussions i els crits entre els meus pares eren molt freqüents, sobretot pels diners.
Sobre la guerra no va explicar mai res, malgrat que la va viure amb tota intensitat. Es de suposar que estava al costat del clero que alhora estava al costat dels franquistes. Era germanòfil al meu entendre, sobretot a rel de la Guerra Mundial, al menys al principi.
A part dels coneguts de la Parròquia, tenia dos amics especials:
- El Sr Torres, elegant que per me feia olor a galetes, molt polit, que venia a casa de tant en tant.
- El Sr Badiella, o algo així, relacionat amb un alcalde de Santa Coloma de Gramenet, amb el que va mantenir la relació fins molts anys desprès, ja que recordo va fer un regal de boda quan el meu germà es va casar.
Hi pensat que potser durant la guerra els va protegir d’alguna manera i d’aquí el seu agraïment.
Com deia, participava molt a les activitats de la Parròquia: cantava a les misses gregorià, era Portant del Sant Crist, feia el “pessebre” amb muntanyes i cases de guix, feia decorats per alguna de les funcions de teatre que es feien, era amic de al menys un Vicari, que havia organitzat un campionat d’escacs a casa seva, a un pis al carrer Mallorca davant del Cine Versalles, havia fet alguna “excursió” amb un grup d’homes d’acció catòlica….
El pare, sembla que tenia projectes d’anar a un altra pis , ja que rebia informació de una cooperativa La Puntual que estava fent pisos a Montbau. Sembla que anava pagant a terminis un terreny a Valldoreix.
Els caps de setmana venia un senyor a cobrar uns rebuts de uns llençols comprats també a terminis.
Mes endavant, al terreny de Valldoreix, va poder construir una casa, penso jo en gran part als diners que li entregava la meva germana del seu treball a una gestoria.
Finalment va anar a viure a aquesta casa, amb la meva germana. Una vegada es va casar aquesta es van instal·lar al pis de sobre. Posteriorment es va fer una escala de cargol que comunicava els dos pisos. La meva germana els va cuidar fins que van morir. El pare primer, de càncer de pulmó i la mare anys mes tard de deteriorament senil. La MONTSERRAT, la meva germana 7 anys mes jove que jo, els va cuidar fins el final.
