La mare, ENCARNACION ZAPATA MARTINEZ, venia de una família procedent o de Múrcia o de Alacant. Deia que el seu pare era mariner o capita de vaixell, que feia viatges de Alacant a Orán, Argelia al nord d’Africa, i que per això va néixer allà.
Eren tres germanes que de petites van venir a Barcelona: Encarna, Gloria i Isabel. Joves i maques, no se com van conèixer al pare segurament poc abans de començar la guerra civil i en plena República. La mare, havia referit en alguna ocasió la emoció que va sentir al proclamar-se la República Catalana o el Estat Català. No se si es referia al President Masia o al President Companys.
Deuria quedar-se embarassada del meu germà Tomàs, i temps després es va casar. Això ho vaig descobrir ocasionalment al comparar la data de naixement del Tomàs i la del casament, que diferien en un temps, temps de guerra.
Suposo que el embaràs , el part i durant la cura del petit, va ser molt complicada. Sembla que va marxar a França exiliada a on la gent li deia “ce terrible la guerre”. Va estar internada a un camp de concentració (Argellet sur mer ?) i desprès de un temps la van portar al Pais Basc.
Recordo que feia referencia al monte Igueldo, amb certa alegria. No conec mes detalls. No se quan va tornar a Barcelona.
Medio millón de refugiados españoles que provenían de Francia fueron internados en el pais vasco.. Llegó a haber 598 españoles en el campo: 43 ancianos, 240 mujeres, 278 niños y 37 soldados republicanos heridos. Llegaron exhaustos al otro lado de la frontera.
Es fàcil imaginar que seria de la mare amb el seu fill petit de un o dos anys, passant per aquest tràngol.
Ara, retrospectivament, sigui pel que sigui, penso que la mare va desenvolupar una paranoia. Aquesta paranoia la va centrar molt amb els veïns de la porta del costat, del carrer Bassols. Era una parella amb una filla. Ell era fuster i tenia un taller al carrer València. No ens deixava parlar amb ells i sovint es discutia com si continuadament estiguessin observant.
De professió era sombrerera, i per casa hi havia com uns motllos de fusta per fer sombreros o gorres i feltre per confeccionar-los. Mes endavant penso que va treballar amb una maquina de cosir.
No crec que fos tant religiosa com el pare, però tenia devoció als sants. Ho recordo, perquè va venir una família de Múrcia, de Totana concretament, a fer-se càrrec de una carboneria que hi havia a costat de casa , al mateix carrer Bassols. Era una mena de magatzem, i a un racó vivien en una habitació la parella i un fill , el Ginés , i una filla. El Ginés patia una seqüela de pòlio o de mal de Pott, que el feia anar coix. La mare es va fer amiga d’aquesta gent i li va donar una relíquia de Sant Antoni Mª Claret per veure de curar-lo amb la fe.
Jo me vaig fer molt amic del ja Genis fins que no fa gaire vaig perdre el contacte.
Crec que la mare estava sotmesa al pare, que d’alguna manera la maltractava en ocasions i no se si també de forma física. Circulava un llibre per casa que es titulava “La perfecta casada”, una mena de instruccions per fer feliç al marit.
“El mes calent està a l’aigüera” cridava sovint el pare al arribar a casa sortint de treballar, al veure que la mare no tenia res preparat a la casa i d’equí ja s’iniciava una altra discussió, sovint pels diners.
