El meu carrer era el Carrer de Bassols, un carrer de dues travessia entre Mallorca. València, Independència i Rogent i atrevassat pel carrer Xifrè.
Es l’extrem del eixample i era inici i final de algunes lineas de tramvia com el 60 i el 62, que venies pel carrer Mallorca, paraven a la cantonada del carrer Rogent i tornaven al centre de Barcelona, a la plaça de Catalunya pel carrer de València. El 60 era l’ùnic tramvia amb dos pisos. El carrer Mallorca no seguia. La seva continuació era un carrer estret que crec es deis carrer Nuria a on hi havia una Cooperativa “La Hormiga Martinense”.
El “trole” sovint sortia de la guia del cable amb un espectacle de xispes el que provocava que el conductor sortís del tramvia i amb destresa , utilitzant la corda lligada a la part de darrera tornava a posar el trole sobre el cable i fes novament contacte. Peró sovint, alguns nens , penjats al darrera del tramvia, feien saltar el trole tirant de la corda…amb gran emprenyament del conductor.
Al final del tramvia hi havia un gran bar-cafeteria, molt concorregut i observava com hi havia homes, que desprès de baixar la gent per ser final de linea, pujaven a buscar “borillas” les puntes de les cigarretes que hi havien per terra, suposo per consum propi. Un altra lloc a on vaig veure “burilleros” va ser davant de la Plaça de Toros Monumental a la sortida . Es muntaven unes paradetes amb petites muntanyetes de burilles de diferents tipus: de cigarretes fetes a ma, de cigarretes d’Estanc, de puros desfets, de puros mes sencers…. Cal a dir que el tabac estava racionat. El meu pare m’hi feia anar a buscar tabac a l’estanc del Carrer Mallorca entre Independència i Xifre, cantó mar, amb una “cartilla” de on retallaven un bocí i te donaven, pagant una quantitat , un paquet de picadura. Calia comprar paper de fumar “Smoking”, ja que el meu pare feia les cigarretes a ma.
Aquest carrer estava encimentat i això indicava un cert prestigi, ja que el carrer Independencia, mes gran i mes ample era de terra.
En aquest carrer hi havia un Pasatje, que sembla havia també a altres indrets de Barcelona. Un passatge era un espai amb una entrada comú un passadís llarg , el passatge, i habitacles a les dos bandes, molt modestos i petits. Això era el mes conegut del carrer i sovint es confonia el passatge Bassols pel carrer de Bassols i calia que quedés clar que no vivíem al “passatge”, sinó al “carrer Bassols”. Questio de prestigi ?
El carrer tenia clavagueras i estava il·luminat per tres bombetes penjades de uns filferros a banda i banda del carrer, que eren un objectiu molt utilitzat per fer punteria amb tiradors o altres estris.
Al carrer es jugava a tot. Poca circulació de vehicles hi havia. Al portal de marbre de la casa del Sr. Guarro, jugàvem a futbol de botons, a una paret que hi havia mes enllà, jugàvem a fronton amb unes pilotes de tenis molt desgastades, a futbol amb pilotes de paper o de drap lligades a un cordill, a fet i amagat, a xurro, mediamanga, mangotero, a arrencar seves, a saltar sobre d’altres ( pindola), a vèlit, a patacons, a bales…
Al costat de casa hi havia un magatzem de carbó i va venir a viure una família a un cuarto molt petit situat a un racó del magatzem. Era una família d’origen murcià amb la que la meva mare sembla que va congeniar força. Tenia un fill malalt potser un mal de Pott, que cosejava amb el que jo també me vaig fer amic. Amb ell jugàvem a futbol entre forat de claveguera i forat de claveguera que feien de porteria . La pilota era normalment un xapa de gasosa.
Amb les xapes de begudes diverses feiem una mena de monedes . Per aixó calia posarles a la via del tranvia, que les aixefava i quedaven totalment planes com a monedes amb les que no se que feixem. Ara recordo que amb un xapa d’aquestes, foradada pel centre, es passava el cordill de fer anar la baldufa. 
Es carregava el cordill fins el final, de manera que la xapa feia de “tope” per tancar la ma sobre la baldufa i deixar-la anar amb tota la força . Hi havia nens que afilaven la punta metàlica de les baldufes de manera que quedava com un punxó: tiraven la baldufa sobre una altra baldufa girant i de vegades les trencaven.
El tramvia era un entreteniment: podies penjar-te al darrera i tirar de la corda del trole fet que provocava que s’atures i que el conductor i cobrador sortissin a perseguir-nos.
L’altra banda del carrer, entre Xifre i Rogent, es podia dir que ja no era el nostre carrer, ja que vivien altres nois que constituïen un altra grup. De fet era l’altre grup enemic sobretot en diades com el Dia de Sant Joan ja que ells feien una foguera a la cruïlla Bassols/Xifre i nosaltres la fèiem a la cantonada Bassols/Independència.