Categories
Categoria: Records
Categories
Maltractaments
Ara, en visio i memoria retropectiva considero que vaig ser un nen maltractat.
Amb refereixo a maltractes físics, tant a casa com a l’escola.
Al Col·legi Cor de Maria de l’avinguda Pare Claret, tant per part dels capellans com els mestres seglars la violència fisica i psicológica eran diaries. “Besa el suelo” era un castig de capellans i la bofetada o el estirament d’orelles permanents el que ens feia viure en una situació, al menys a mi, de terror. Aquest era tal que sovint feia “campana” per sentirme una estona sensa por, malgrat les consequencies posteriors al enterar.se el pare.
De vegades, sino podia sortir del col.legi, me quedava amagat tot el temps a les escales que pujaven al terrat, fins l’hora de sortir.
Categories
Sant Joan 4
Sant Joan era el dia mes important de l’any durant els anys de la meva infantesa. El nens del carrer Bassols, entre Xifré i Independència formaven un grup que tenia com a rivals els del carrer Bassols entre Xifré i Rogent i els del carrer Xifré entre Bassols i València. Tots tres grups rivalitzàvem en qui faria la foguera mes gran. Aixo representava la feina de recollir llenya casa per casa i pis a pis demanant quelcom per cremar, encare que fos una escombre vella (eren de canya).
En altres llocs ja hi comentat aquesta festa pero voldria ampliar-la . Els protagonistes, a part de la foguera, eren els petards, els correcames, les pedres fogueres, els pistons, els trons…
L’altra part de la festa era la coca, la coca de sant joan. Recordo que la feia la meva mare i la portava a coure a un forn del carrer Mallorca. I no faltava el xampany (ara cava) que també provàvem els crius !.
El dia següent tenia una feina especial: sortir al carrer i buscar petards que no haguessin explotat, , ja que no havíem tirat els que haguéssim volgut donat que el pressupost era molt minsa . Era temps de restriccions i racionament.
Ara que estic jubilat tinc la sensació de que he treballat sempre.
- Escolanet professional a l’esglesia del Cor de Maria-Pare Claret.
- Ascensorista al Banc Vitalici (Gran Via- Passeig de Gracia)
- Mig moso a la botiga de grans i forratges del Sr. Queralt (Valencia-Lepanto)
- Administratitiu del Aspirants d’Acció Católica a l’oficina del carrer Lluria (Sr. Diví).
- Vigitant de Guardia a la Clínica Sta Eulalia .
- “Metge” de Guardia a la clínica Barcelona
Ara per ara no recordo mes treballs remunerats, abans de començar a treballar ja professionalment com a metge en acabar la carrera.
Categories
Oficis de carrer
Hi vist diversos dels que ara faré una llista dels que recordo:
MATALASER
PARAIGUERO
REPARADOR DE OLLES I ESTRIS DE ALUMINI
SABATER
AFILADOR AMB RODA DE CARRO
COMPRADOR DE PELLS DE CONILL
REPARADOR DE CULS DE CADIRA
i altres que anirè recordant.
Un cop l’any, es feia una “festa” religiosa, adornant l’altar major amb peces d’artilleria. Crec que ho celebrava un cuartel de cavalleria (Potser el Cuartel de Lepanto) amb una missa solemne presidida pels militars. Recordo l’olor de fems de cavalls. Per nosaltres era molt divertit, perquè seiem al seient de la metralladora i jugàvem a disparar a llocs imaginaris.
Sembla que el meu pare va arribar a fer un conveni amb el col.legi dels Claretians del Cor de Maria a la Av. Sant Antoni Mª Claret, per el que jo faria de escolanet professional a canvi del pagament de l’escola que no hauria de fer. Recordo les nits fosques i molt fredes, jo tindria uns 10 anys, en les que tenia d’anar des de el Carrer Bassols a Col.legi del Cor de Maria Av. Pare Claret cantonada Carrer Sicilia. Serien uns 2 kilometres que feia en mitja hora mig endormiscat. Me despertava del tot al pasar per la fàbrica tèxtil que estava just devant de l’esglesia del col.legi, i que feia un soroll infernal de llançadores que no paraven un moment. Ara aquesta fàbrica es un centre civic que li diuen “La Sedeta”. Els escolanets eran 4 0 5 i estavem a un petit cuarto focs il.luminat per una espelma,(era època de restriccions) esperant que els capellans estiguesin llestos per dir missa. Un sagrista ens indicava amb quin capella teniem d’anar a ajudar-li dir misa. (continuarà).
Era una feina rutinaria . Hi havia capellans molt exigents que reclamaven tot el vi de les vinajeras. La missa es deia al altar principal, i als altres altars a dreta i esquerra de l’església. Alguns capellans, la feien al “camerino” sense públic fidel, potser perque estaven malalts o deteriorats (!?).
En acabar, per una porta lateral al fons de l’església, accedíem al pati del col.legi i a les aules.
Malgrat l’entorn religiós, hi havia una sexualitat latent entre els escolanets, que es tocaven mútuament amparats per la foscor de la habitació d’espera al costat de la sagristia i el llarg de les sotanes amb obertures per accedir a les butxaques del pantaló. val a dir que en el meu cas no vaig patir cap mena d’abusos.
En primer lloc el carrer i desprès les activitats generades a
la Parroquia de San Ignacio de Loyola centraven, fora de l’escola, el nostre entorn social.. El meu pare va ser escolar de Montserrat en una época gris, potser com a sortida per tenir un futur assegurat o potser per vocació. De fet tenia una cultura extensa i sabia llatí i grec. La seva escriptura era perfecta , tret molt comú en aquella generació, que facilitava suposo treballar com a contable o administratiu a les empresas a on els llibres de DEBE i HABER s’escribien a ma. Treballava a la companyia d’assegurances “La Constancia” del carrer de Vergara .
En un altra moment ja parlarè mes extensament del pare. Ara el que volia dir es que era una persona molt religiosa que ens feia resar el rosari en familia molt sovint. “La familia que reza unida, permanece unida”. A la Parroquia era un feligrès compromés i participava al cor cantant les misses en gregoriá i sobretot, sent “Portant del Sant Cristo”. Els “portants” el formaven un grup d’homes que vestits amb un hàbit negre i un correatjes de cuiro portaven un Sant Cristo dins l’esglesia a l’hora de fer un Via Crucis o per carrer a la prosessor de Setmana Santa. Poc a veure amb els “porteadores” de les setmanes santes d’altres indrets. Penso que els que formaven el grup de “Portants” ho feien com a penitencia.
“El modo de llevar la cruz con el Santo cristo en Cataluña no es el usual en otros lugares, tendido y sostenido por varias personas. Nosotros lo llevamos erguido, siendo una sola persona quien lo mueve y otras cuatro que mantienen los cordones.
¿Os habéis fijado en que nuestras cruces parroquiales tienen dos asas grandes y fuertes? Están preparadas para llevarlas de esta manera, igual que su extremo inferior (no siempre visible en su enclavamiento) termina en una punta redondeada, que recibe los curiosos nombres de “afuat” o “bitlla”, sin que haya palabra castellana al uso, aunque creo que sería un “fuste”. El Portante lleva unos correajes diseñados expresamente para distribuir correctamente el peso, que tienen el llamado “vaso”, en donde se lleva la cruz.
http://barcelonavida.wordpress.com/2011/09/29/xvi-encuentro-de-portantes-del-santo-cristo-de-cataluna/
Categories
Sant Marti del Clot
Era la Parròquia que corresponia al nostre carrer. A partir del carrer Independència cap a Sda. Família, era l’areca de Sant Ignasi de Loiola. La Parroquia de Sant Marti, estava en construcció a la Plaça Canónigo Rodó, d’esquena a la Avinguda Meridiana. Provisionalment es va utilitzar durant un temps L’Hospital del Nen Deu (Mallorca-Dos de Maig) com a seu parroquial dels que teniem Sant Marti del Clot en construcció. Va ser poc de temps. Recordo que la nova Esglesia de Sant Marti del Clot era gran i lluminosa i era la que ens corresponia com a feligresos. Pero al estar mes a prop de Sant Ignasi, era en aquesta a on estavem mes de temps i a on participaven amb les seves activitats, activitats que van omplir gran part de la meva infantessa.