El pa blanc tant esperat, es va convinar, a part del tipic pa amb oli, amb altres elements bàsics: el pa amb vi i sucre eera un postre exquisit. La punta de la barra de pa es regava amb vi i es posava sucre damunt. Podies xupar el vi per sota de la punta com si fos una teta. Jo tenia dos preferències: el pa blanc menjat amb olives negres que jo mateix comprava a una botiga important de “pesca salada” al carrer Rogent i la punta de barra de pa buidada de la molla i farcida de patates fregides.
Categoria: Primers records (anys 40)
Records de infantesa a Barcelona (1940-1950)
Categories
Pa blanc
L’arribada del pa blanc, va fer que aquest es transformes en un menjar per si sol, molt apreciable i si es convinava amb altres elements ja era per xupar-se els dits. Exemples: el típic pa amb boli de on va sortir una cançó de protesta.
Volem pa amb oli
pa amb oli volem
volem pa amb oli
pa amb oli volem
Si no ens el donen
el pisparèm
Si no ens el donen
el pisparem
Categories
Pa negre
Realment el pa negre, que de vegades era groc (de blat de moro, es de suposar) va estar tant present i ùnic que pensaven que no hi havia d’altra.
De vegades, es presentava al carrer Bassols un senyor, que aturat al mig de la via cridava. “que donarán pa blanc, MENTIDA !”.Era un crit contra el “règim” que utilitzava el pa negre com element humiliant contra la gent, una mena de càstic. Penso que el pa blanc es va considerar un be gairabé inabarcable per la major part de les persones, sobretot del pobres, que erem molts. El racionament del pa va durar fins l’any 1952, pero per qui podia pagar-lo hi havia pa blanc suministrat per les “estraperlistes”, que situades al carrer Rogent a una zona molt concurreguda, el portaven no gaire amagat , dintre de uns cistells.
Hi havia un acomodador queacompanyava als clients del cinema a un seient buit, ja que la foscó de la sala era total. Se li donava una petita propina i de vegades rondinava per la seva poca entitat. Jo tenia curiositat en vers la linterna que utilitzava, que era metàlica i de cos pla. Vaig observar que de tant en tant treien la pila i la posaven a una mena de caixonet a on hi habia d’altres. Penso que ja allevores carregaven les piles per tornar a utilitzar-les.
Al cinema estava prohibit fumar, pero hi havia gent, com el meu pare, que ho feia d’amagat. Recordo que al menys en una ocasió, l’acomodador li va tenir de cridar l’atenció.
Categories
El cinema Condal
Era un edifici construït especialment per funcionar com a cinema.Ocupava el xamfrà entre carrer Xifrer i Carrer Bassols al cantó del carrer Rogent. La entrada era al carrer Xifrèr i tenia dos portes metáliques enrotllables i obertes de la mitat per damunt. El vestíbul era una mica espaiós i tenia dos suports per enganxar els quadres de les pel·lícules que es feien. A una banda hi havia l’ entrada al pis de sobre (general), al mig una cabina o taquilla a on es compraven les entrades, el plafó de les fotos, la entrada principal al pis d’abaix (principal ?) i un altra plafó amb les fotos de les pel·lícules de la setmana següent. Per la banda del carrer Bassols hi havia tres grans portes de fusta que donaven directament al cine, fora de una que donava a un quartet a on hi havia una “vaca”, un alternador de gas oil molt sorollós amb un home ple de grasa que el vigilava,. Cal a dir que les restriccions de electricitat eren molt freqüents i per fer funcionar el projector calia aquesta mena de energia. Un detall mes: al carrer Xifrer, per sobre de la façana del cine hi havia una construcció que sobresortia del nivell de la paret i era a on estava col·locat el projector. El projector funcionava amb arc voltaic, ja que un entreteniment nostre era recollir les puntes de les barres de carbó que el projectista deuria tirar directament al carrer a mida que es gastaven. Ver “arco voltaico” en wikipedia.
La sal tenia unes dimensions considerables i el terra era de ciment amb un cert desnivell cap a baix. El nens o potser no tan nens es feien pipi a terra i la pendent portava l’orina fins el fons de la sala a on deuria d’haver un desaigua. Al canto de l’esquerra hi havia un esplendit bar i una barrera metàl·lica que no permetia que els del pis de dalt que havien pagat menys per l’entrada poguessin passar fàcilment a la platea, encare que penso que hi havia gent que ho feia. Aquest bar era extraordinàriament concorregut ja que tenien una especialitat “la barreja”de la que era molt difícil prescindir. El bar, tenia uns cistellets individuals amb: tramoços, xufles, cigrons torrats, faves torrades, ametlles, avellanes, cacaus, panses….i altres productes similars. Curiosament no existien les famoses “pipes” que van apareixer posteriorment. El procediment era anar al bar entre pelicula i pelicula i demana un ral o dos rals o una peseta de “barreja” i te preparaven una paperina amb una petita quantitat, segons preu, d’aquests productes. Els meus preferits eren les xufles, que te deixaven els maxilars molt cansats, i els tramusos que a part de poder menjar una mica salat, permitien dispararlos apretant la pell perque sortis el contingut com un projectil. Al cine ens portava el pare i malgrat que ja estava prohibit fumar, ell ho feia de amagat fins que alguna vegada, el “acomodador” amb la evidencia del fum que feia l’avia tingut de avisar. Al inici de la projecció sortia una foto de Franco i la gent es tenia de posar enpeus i no se si sonava l’himmne nacional i la gent tenia de saludar amb el braç dret aixecat. Les pelicules eren en un principi mudes i de series com “Fumanchu”. Mes endevant les de aventures de espasa i les del oeste.
Com la economia era inexisten, es van arrivar a fer uns petits forats a les portes que donaven al carrer, per poder mirar la pantalla sense pagar entrada, cosa un tant brutal i que ho van corregir clavant un llisto a part de dintre fet que provocava portar alguna eina per tornar a fer el forat. Les nits d’estiu, les finestres del cinema deurien estar obertes i sentiem el so imaginat l’imatge. Cal parlar del NO-DO (NOticiarios y DOcumentales) que era una proyecció que es pasava abans de les pelicules que era de noticies sobre Franco i el régim i documentals diversos) “El mundo al alcance de los españoles”.
El cine era la distracció màxima i la gent els freqüentava sovint amb família i amb un berenar o un sopar preparat. Normalment es feia el NO DO i dues pel·lícules i la sessió era continua: es podia entrar en qualsevol moment i quedar-se fins que ho havies vist tot el programa.
ALTRES CINEMES
El Versalles
El Triana.
El Emporium
El Martinense
El Meridiana
En alguns d’aquests cinemes de barri, te donaven un full de propaganda de les pel·lícules de la propera setmana. Els estius, te donaven un “van0” de cartró per fer.te vent.
Categories
Construcció de jocs
Es sorprenent la capacitat d’alguns nens per a construir joguets. Alguns tenien un acabament impecable i una certa dificultat tècnica. El mes senzill segurament seria construir una espasa amb dos llistons de fusta clavats en forma de creu.
El tirador era també de fàcil construcció i de gran eficàcia trencadora. Hi havia de fusta i de ferro. Es feia un i grega Y i en els extrems de les banyes s`hi lligava una goma (sovint de neumàtic). A la part del mig del tirador, se podia posar una peça de pell una mica ample, per poder agafar la pedra-projectil al hora que es deia punteria i s’estirava la goma amb força.
Una versió mes simple era la que utilitzava una goma d’oficina que es posava entre els dits index i gros de la ma com si fos la Y del tirador. El projectil era una tira de paper molt doblegada que servia per estirar la goma de manera que al deixar-la anar sortia disparada amb molta força cap l’objectiu: el cap de un altre nen.
Un de fàcil era fer una pistola amb dos pinces de estendre la roba. Aquí caldria un dibuix aclaridor o una foto il·lustradora.
En el cas de la foto es dispara la part lliure de la pinça, però nosaltres utilitzàvem llavors de garrofer, que eren dures, polides (lliscaven molt be) i eren fàcils de trobar.
El vèlid
Calia disposar de una pala de rentar la roba, fàcil de trobar a casa, i un tros de fusta de un dit de gruix al que calia fer punta, com de llapis , als dos extrems. A partir de un punt, un nen del primer equip, amb un canto de la pala, donava un cop a la punta de la fusta de manera que aquella s’alçava de terra i en aquell moment, amb la pala i tota la força possible es donava un cop per llençar-lo el mes lluny possible. El segon equip, tenia d’agafar el “vèlid” des de l’aire i guanyava. En cas de que toques terra, des de aquell mateix punt calia agafar-lo i fent punteria intentar tocar la pala de fusta que s`havia posat a terra recolzada amb una pedra. Si la tocava, guanyava i es canviaven els equips.
L’arc de varilles de paraigües
Terrible. M’agafen esgarrifances pensar en aquest “joguet”. Calia disposar de un paraigües vell. Amb una varilla, i un cordill resistent es feia un arc. La fletxa era un altra tros de varilla, que amb molta paciència s’afilava al “bordillo” de pedra del carrer, fins que quedés una punta perfecte . Es buscava una porta de fusta (la de l’escala ho era) i es marcava una diana. L’arc tenia molta força i la fletxa es clavava molt profundament. Sortosament no s’utilitzava per atacar a altres nens !
El pitu de pinyol d’albercoc.
Era un juguet mes lúdic. Calia disposar de un pinyol d’albercoc. Amb extrema paciència i ajudats per la pedra del “bordillo” es pulien els dos cantons de la part mes convexa del pinyol fins que es feia un petit forat que donava pas a l’ametlla que hi ha a dins. Tot seguit, amb una agulla o un clau, s’anava treien tot el contingut del pinyol, de manera que quedava foradat i buit per les dues bandes. Posat a la boca, i fet passar aire inspirant o expirant, sonava com un pito.
Els estels.
Era un juguet de temporada, com quasi tots. Algú començava i els altres seguien i compatiem a veure qui el feia millor. El material era canya de una escombra vella (les escombres tenien el mànec de canya), cordill prim i fort, paper fi de colors i goma aràbiga o quelcom per enganxar el paper.
Calia fer una aspa amb els tres troços de canya, lligar-los al mig i pasar un cordill per tot el perimetre que quedès tibant entre les canyas. Tot seguit amb el paper es retallava un patró que agafés tot el perimetre i una mica mes. Aquesta mica mes es girava cap a fora i s’enganxava amb la resta.
Calia fer la cua. Amb un cordill de banda a banda de les canyes de la base es feia una nansa i a ella es lligava la cua que era un cordill llarg amb troços de roba o paper intercalats cada dos o tres centimetres.
Una nansa de cordill lligada a les canyes de la part superior, calia lligar-la amb un altra cordill que estava lligat al centre de les canyes. Quedava una mena de triangle formar pels cordills i al seu vèrtix es lligava el cordill que era el que es deixava anar al vent.
Categories
Els jocs de carrer
Els enumeraré i mes endavant farè una descripció de cadascun. Alguns ja els hi anomenat. A temporades es posaven de moda uns i desapareixien altres.
Una llarga temporada es va jugar molt amb bales (canicas). Les bales eren de fang esmaltat de diversos colors, de pedra polida i de vidre, que tenien diferent valor. Amb les bales es feien diversos jocs: posar dos, tres o quatre bales en linea i marcar una linea des de on podien el nens tirar amb les seves bales. Si les tocaven, es quedaven les bales. També en lloc de bales es posaven monedes de 10 centims o fins i tot de una pesseta ( en aquest cas de banda a banda del ample del carrer Independència) amb escassa possibilitat de tocar la moneda que te la quedaves.
Amb bales també es feia un altra joc anomenat “uepit” o quelcom similar.Per jugar al “uepit” calia fer un forat a la terra (uepit) i els jugadors tenien de espitxar les bales del contrari cap el forat. Una variant era esculpir un camí amb diversos “uepits” o forats. La bala tenia de passar a cada tirada , sense caure en els forats fins arribar al final del camí.
- La pilota de drap o paper lligat amb cordills
- La baldufa
- El guanyar terreny
- Els patacons
- Cavall fort que crec anomenaven jugar a “píndola”
- El “vèlit”
- Fet i amagar
- Jocs de paret
i molts més.
Categories
El meu carrer
El meu carrer era el Carrer de Bassols, un carrer de dues travessia entre Mallorca. València, Independència i Rogent i atrevassat pel carrer Xifrè.
Es l’extrem del eixample i era inici i final de algunes lineas de tramvia com el 60 i el 62, que venies pel carrer Mallorca, paraven a la cantonada del carrer Rogent i tornaven al centre de Barcelona, a la plaça de Catalunya pel carrer de València. El 60 era l’ùnic tramvia amb dos pisos. El carrer Mallorca no seguia. La seva continuació era un carrer estret que crec es deis carrer Nuria a on hi havia una Cooperativa “La Hormiga Martinense”.
El “trole” sovint sortia de la guia del cable amb un espectacle de xispes el que provocava que el conductor sortís del tramvia i amb destresa , utilitzant la corda lligada a la part de darrera tornava a posar el trole sobre el cable i fes novament contacte. Peró sovint, alguns nens , penjats al darrera del tramvia, feien saltar el trole tirant de la corda…amb gran emprenyament del conductor.
Al final del tramvia hi havia un gran bar-cafeteria, molt concorregut i observava com hi havia homes, que desprès de baixar la gent per ser final de linea, pujaven a buscar “borillas” les puntes de les cigarretes que hi havien per terra, suposo per consum propi. Un altra lloc a on vaig veure “burilleros” va ser davant de la Plaça de Toros Monumental a la sortida . Es muntaven unes paradetes amb petites muntanyetes de burilles de diferents tipus: de cigarretes fetes a ma, de cigarretes d’Estanc, de puros desfets, de puros mes sencers…. Cal a dir que el tabac estava racionat. El meu pare m’hi feia anar a buscar tabac a l’estanc del Carrer Mallorca entre Independència i Xifre, cantó mar, amb una “cartilla” de on retallaven un bocí i te donaven, pagant una quantitat , un paquet de picadura. Calia comprar paper de fumar “Smoking”, ja que el meu pare feia les cigarretes a ma.
Aquest carrer estava encimentat i això indicava un cert prestigi, ja que el carrer Independencia, mes gran i mes ample era de terra.
En aquest carrer hi havia un Pasatje, que sembla havia també a altres indrets de Barcelona. Un passatge era un espai amb una entrada comú un passadís llarg , el passatge, i habitacles a les dos bandes, molt modestos i petits. Això era el mes conegut del carrer i sovint es confonia el passatge Bassols pel carrer de Bassols i calia que quedés clar que no vivíem al “passatge”, sinó al “carrer Bassols”. Questio de prestigi ?
El carrer tenia clavagueras i estava il·luminat per tres bombetes penjades de uns filferros a banda i banda del carrer, que eren un objectiu molt utilitzat per fer punteria amb tiradors o altres estris.
Al carrer es jugava a tot. Poca circulació de vehicles hi havia. Al portal de marbre de la casa del Sr. Guarro, jugàvem a futbol de botons, a una paret que hi havia mes enllà, jugàvem a fronton amb unes pilotes de tenis molt desgastades, a futbol amb pilotes de paper o de drap lligades a un cordill, a fet i amagat, a xurro, mediamanga, mangotero, a arrencar seves, a saltar sobre d’altres ( pindola), a vèlit, a patacons, a bales…
Al costat de casa hi havia un magatzem de carbó i va venir a viure una família a un cuarto molt petit situat a un racó del magatzem. Era una família d’origen murcià amb la que la meva mare sembla que va congeniar força. Tenia un fill malalt potser un mal de Pott, que cosejava amb el que jo també me vaig fer amic. Amb ell jugàvem a futbol entre forat de claveguera i forat de claveguera que feien de porteria . La pilota era normalment un xapa de gasosa.
Amb les xapes de begudes diverses feiem una mena de monedes . Per aixó calia posarles a la via del tranvia, que les aixefava i quedaven totalment planes com a monedes amb les que no se que feixem. Ara recordo que amb un xapa d’aquestes, foradada pel centre, es passava el cordill de fer anar la baldufa. 
Es carregava el cordill fins el final, de manera que la xapa feia de “tope” per tancar la ma sobre la baldufa i deixar-la anar amb tota la força . Hi havia nens que afilaven la punta metàlica de les baldufes de manera que quedava com un punxó: tiraven la baldufa sobre una altra baldufa girant i de vegades les trencaven.
El tramvia era un entreteniment: podies penjar-te al darrera i tirar de la corda del trole fet que provocava que s’atures i que el conductor i cobrador sortissin a perseguir-nos.
L’altra banda del carrer, entre Xifre i Rogent, es podia dir que ja no era el nostre carrer, ja que vivien altres nois que constituïen un altra grup. De fet era l’altre grup enemic sobretot en diades com el Dia de Sant Joan ja que ells feien una foguera a la cruïlla Bassols/Xifre i nosaltres la fèiem a la cantonada Bassols/Independència.
Categories
El balcó
Era un mirador privilegiat de la infantesa. Sovint , amb les cames penjant cap a fora del balcó, sentat a terra, mirava el que pasava pel carrer. Devant mateix hi havia una mena de magatzem gran a on de tant en tant venien uns camions a carregar o descarregar el que anomenava “coses rodones”. Eran uns bidons , com els de petroli, que els treballadors desplaçaven de manera molt destra fent-los girar de peus estan, sobre la seva base rodona, fins el peu del camión. Al camión li montaven unes guies, com dos vies, i els treballadors espitxaven el bido des de terra al camió. No se quin material deurien contindre aquests bidons, pero per mi era una mena d’espectacle.
Un altre “espectacle” era l’arrivada de un camió ple de uns recipients metálics tapats amb un tap roscat també metàlic i un troç de tela de sac, entre el bidó i el tap. aquets recipients eran d’oli d’oliva i estaven destinats a un “colmado” del carrer Fresser, cantonada carrer Mallorca, que era el que distribuia el racionament. Aquets recipients, una vegada buidats al colmado, els pusaven boca avall, apoiats a l’acera del carrer una estona, amb el tap invertit que feia de recollidor del oli que hi quedava, amb la finalitat suposo d’aprofitar fins l’última gota (per el colmado ?, per ells?)
Categories
Els veins
Els de l’escala i els del barri. Els veis de l’escala eran quatre quatre portes. El del primer segona era de un fuster que tenia el taller al carrer Valencia. Tenia una dona i una filla de la nostre edat. Les galeries estaven juntes i es sentia tot el que es feia a un i altre pis.
Els del 1er 3ª tenien un quiosk al carrer castillejos. De vegades, pujava fins el kiosc i la vaina me deixava mirar tebeos. El kiosk encare està a la cantonada Castillejos -Roselló
Els del 1er 4ª me sembla que eren familia dels que vivien al tercer i me sembla que no hi eran molt de temps. Me sembla que tenien conectada la corrent als cables electrics generals que es pasejaven per la façana de la casa.Eran els que semblaven mes acomodats, economicament de tota l’escala.
La nostre mare, tenia una mena de “mania” als veins de la segona porta que mes endevant vaig entendre que era una paranoia. No ens deixava parlar amb ells ni tant sols saludar-los. Crec que en algun moment es van enfrentar directament.