Una feina matinera del dia desprès de les fogueres, era recorrer els carrers en busca de petards i altres materials que no haguesin explotat per aprofitar-los i allergar una mica la festa fent explotar el que trobavem.. No teniem ni un cèntim.
Categoria: Primers records (anys 40)
Records de infantesa a Barcelona (1940-1950)
Categories
Les Llenties
Les llenties racionades eren un altra menjar bàsic en aquesta postguerra. Eran tant frequents que les vaig aborrir molt temps . El curios de les llenties es que es tenien de triar una per una ja que hi havia mes pedretes que llenties i aquesta era una feina principal de la cuina.
Categories
Els “petardos”
Per una banda la foguera al carrer
i per altra els petards feien de Sant Joan el dia tan especial. El mes popular i barat eren les “piules” que es venien en forma de manats de 20 0 30. Era com un tubet de cartró de uns centimetres de llarg, per un extrem tapats per un plec del mateix cartro i per l’altre banda amb una metxa que sobresortia lleugerament. Per dintre estava ple de pólvora.
La metxa es comprava al estanc ja que utilitzaven la que es posava en uns encenedors que es deien “peladits” perquè tenien el rodet metal·lic que feia saltar xispes sobre la metxa que s’encenia si alhora es bufava fort. No feia falta benzina ni butà !!!
L’entreteniment era tenir en una ma la metxa , amb l’altra un petard, encendre la metxa i tirar-lo lluny o al aire a on explotava. Els no tant valents, posaven el tetard a terra i apropaven la metxa perquè explotes a terra.
Categories
Les clavagueres
Davant mateix de casa, hi havia una tapa de clavegueram, de ferro pesant cuadrada. Un entreteniment forçat de vegades per les circumstancies (caure una pilota a la claveguera i tenir d’anar a recuperar-la), era obrir la tapa posant dos dits de cada ma al forat que hi havia, i tirar cap amunt.Algun nen mes forçut ajudava.. Desprès calia entrar ajudats normalment per espelmes, baixant per uns suports que hi havia al forat fins el fondo i a peu dret seguir pel túnel fins les entrades del carrer.
De vegades, per fer l’aventura mes interessant, seguíem els túnels fins arribar a carrers mes allunyats. Aixi s’havien recuperat pilotes i en aquest espai, algún any s’amagava la llenya de la foguera de Sant Joan per evitat robatoris.
Categories
Sant Joan
La “FESTA” mes important del any, viscuda al carrer.
Començava unes setmanes abans, amb la tasca de “buscar llenya”. Aixó feia que tots els nens del carrer, passesin casa per casa, i pis per pis per demanar llenya per Sant Joan, 2encare que fos una escombre”.
El segon pas era amagatzemar-la a un lloc segur: un solar, un local facilitat per algú i en algun cas a les clavagueras.
Cada carrer tenia el seu foc i es competia per veure qui el feia mes gros. El nostre era el de la cruïlla Bassols/Independència. El rival era el de la cruïlla Fresser / Bassols. De vegades es muntaven “patrulles” per robar la llenya del altra carrer. Quedava perfectament clar quins nens corresponien a una o altra foguera.
Categories
El carbó
Era el combustible de la meva infantesa. Al barri hi havien algunes carboneries perque les cases tenien fogons de carbó a la cuina. les carboneries venien carbó de diverses qualitats: carbó, carbonilla, carbó cok, i crec que un que li deien carbó de máquina que eren una mena de mandonguilles o ous de pols de carbó prensat. També venien llenya i teias que era una part molt resinosa de la fusta de pi o d’alzina, que servia per iniciar el foc. Eren facilment inflamables. Jo anava a comprar el carbó a una carbonaria del carrer Independencia, per sobre carrer Mallorca. La carbonilla era per encendre el braser a l’hivern fet que requeria un art especial: calia fer una mena de crater central encès i amb una paleta especial distribuir de tant en tant la carbonilla per sobre.
Categories
La Parroquia
Era la de Sant Ignasi de Loyola, situada al carrer Dos de Maig, entre Mallorca i València. No era la parròquia que ens corresponia, pero era la mes aprop de casa i la que freqüentava. La que ens corresponia era la de San Marti, que estava a l’altra bada de la avinguda Meridiana Plaza Canonigo Rodo i era de recent construcció. Tant , que provisionalment, la Parroquia de Sant Marti, va estar situada al Hospital del Nen Deu, al carrer Mallorca entre Dos de Maig i Independencia, durant un temps.
La Parròquia de Sant Ignasi, també era una parróquia provisional. Me sembla que era la capella del col.legi de monges Carmelites, situat al mateix indret. Recordo, que per augmentar la capacitat, obrien unes portes del darrera que es comunicaven amb la sala de actes del collegi, que era un teatre.El collegi era exclusivament per a nenes i havia un estricte control per no deixar entrar a nens.
Una petita porta, al mateix carrer Dos de Maig, per sobre de l’entrada a l’esglesia, donava al Despatx Parroquial, que consistia en un petit vestíbul, una porta que donava a la part de darrera de l’esglesia, i un despatx a cada banda de l’entrada: el de l’esquerra era el del Rector i el de la dreta el del Vicari que era el que feia les feines administratives. A més hi havia un terrabastall al que es pujava per unes escales de fusta situades al fons del despatx del vicari. Aquest terrabastall era el lloc de reunió de tots els grups lligats a la Parroquia: Acció Católica, Aspirants, Portants del sant Crist…..
L’espai era tant petit que els actes importants es feien a la sala d’actes de la Academia Rovira , situada al Carrer Independencia, una mica per sobre el carrer Mallorca, que mereix un apartat especial.
Els records situats al voltant de la Parròquia son molts i els anire completant mica a mica.
Aquestes tres verdures o llegums, fruits de temporada, ens les menjàvem crues mentre es pelaven i preparaven a la cuina per fer el menjar. La part inferior blanca de la “fulla” tendres i de un verd preciós desprès de treure la pell superiorde la carxofa amb una mica de sal, era un tant aspra però agradable. els pesols, dolços i les faves, també amb una mica de sal
Aquestes tres verdures o llegums, fruits de temporada, ens les menjàvem crues mentre es pelaven i preparaven a la cuina per fer el menjar. La part inferior blanca de la “fulla” tendres i de un verd preciós desprès de treure la pell superiorde la carxofa amb una mica de sal, era un tant aspra però agradable. els pesols, dolços i les faves, també amb una mica de sal Aquestes tres verdures o llegums, fruits de temporada, ens les menjàvem crues mentre es pelaven i preparaven a la cuina per fer el menjar. La part inferior blanca de la “fulla” tendres i de un verd preciós desprès de treure la pell superiorde la carxofa amb una mica de sal, era un tant aspra però agradable. els pesols, dolços i les faves, també amb una mica de sal Fruits de temporada, ens els menjàvem crus a la cuina mentre la mare preparava el dinar.
La part blanca de la carxofa, sucada amb sal era aspre pero agradable , les faves tendres i verdes desprès de treure la pallofa i també amb una mica de sal, i els pessols dolços, eren moments de una frescor inolvidable per a mi.
Categories
Oficis al carrrer
El balcó de la casa del carrer Bassols era com una llotja de un teatre i un lloc de entreteniment continuat mirant el que pasava per sota. I una de les coses que recordo eren les persones que desenvolupaven el seu ofici al carrer. Entre ells hi havia :
- el pelletaire
- el paraiguero
- el que reparava les olles i casoles de alumini
- el afilador
- el que feia seients de cadira
- el que venia cantis i casoles
- i altres …
Farèm una petita descripció de cadascun d’ells.
Categories
Farinetes
Les “farinetes” van ser durant un temps un menjar bàsic a la meva infantessa. Era una mena de crema feta amb farina de blat de moro a la que s’afegia segurament per donar-li una mica de gust trocets de tócino o cansalada fregida.
http://www.gastroteca.cat/ca/fitxa-receptes/farinetes/