Vaig a intentar recordar com era la familia des de que tinc conciencia.
Cristina era la mare del meu pare, me sembla que viuda, i vivia a un carrer al voltant del Mercat de Sant Antoni. Era un pis fosc, segurament una primera planta, perquè tenia un pati interior amb moltes plantes dins de testos. A ella la recordo sentada gairabe sempre a una habitació que podia ser el dormitori,a on hi havia un armari amb un mirall gran de fusta fosca.A mi me feia por, ja que no recordo cap moment de afecta o de amabilitat. Sembla que el pare la tractava amb un extraordinari respecte.
Pel que recordo de alguna conversa en algún moment, l’avia Cristina Tarrés i el seu marit Julià (el cognom no el recordo), procedien de Massanet de la Selva a on eren massoves d’alguna masia. Tenien tres fills: el Ferràn, el Tomás (el meu pare) i la Irene.
Crec que hi havia un altra, el Joaquim, que deien va morir a la guerra i del que no es parlava.
El Ferran, el meu oncle, tenia o ell o la seva dona, un “Colmado” a algún carrer a prop, pero ell tenia feina de “linotipista” al Diario de Barcelona. Aquesta parella tenia dos fills: un es deia Antoni que mes endavant va ser un pioner en relació a promoure la “educació especial” a Barcelona, despres de estar a França una temporada. Corria una foto, en la que me veia amb el meu germà sentats a una taula al mig del carrer, a on feien Festa Major, metjant o bevent xocolata desfeta.
La Irene, tota bondat i placidesa, estava casada amb un home que me sembla era taxista i que a mes a mes, treballava al Mercat de Sant Antoni, muntant les parades del carrer.
Crec que al morir el seu marit i quedar vidua, va anar a treballar a casa de uns “senyors” a on va estar fins que es va jubilar. Sembla que era molt apreciada. Vivia a un pis del Poble Sec a on de gran vaig anar un cop. Al fer-se gran la van portar a la Residencia dels Camilos a Sant Pere de Ribes a on la vaig visitar una vegada i a on va morir.
Tomás, el meu pare, va anar a estudiar a la Escolania de Montserrat, amb els pares Benedictins. No se quants anys va estar. Les families pobres, si volien que els fills tinguessin estudis, els portaban a un Seminari o en aquest cas a un convent. Aixi deuria ser que el meu pare tingues una cultura prou important com per saber llati i grec (ajudava en els “deberes” quan feiem batxillerat i estudiaven aquestes materies ) i música. A casa sempre hi vist una guitarra amb la que vaig aprendre una mica gracies a un amic de la Parroquia. També tenia una lletra fantàstica, fet que li va permetre, crec, tenir una bona feina, mal pagada, a una companyia d’assegurances que es deia “La Constancia” i estava al carrer Bergara, al tocar la Plaça Catalunya. Algún dia vaig anar a veure’l. A la oficina, els llibres de comptabilitat es feian a ma i era important tenir una lletra molt clara. Finalment va venir la informática en forma de fitxes perforades IBM fet que dauria portar un canvi total a la feina. Al sortir de casa , el pare agafava una novela de Zane Grey que dauria llegir durant el trajecte fins arribar a Plaça de Catalunya.
Estevem parlant encare del pare. El seu caràcter per una banda molt religiós i per altra molt rigit i colèric.
Abandono el word press que me donava problemes al hora de guardar el que havia escrit i no tenia correcció del català.
Es possible que repeteixi alguns fets .
Sobre la seva religiositat ja parlara mes endavant al apartat LA PARROQUIA.
En relació al seu caràcter religiós, dir que ens feia resar el rosari gairebé cada dia durant una llarga temporada . Ens feia persignar-nos al sortir al carrer Beneïa la taula abans dels àpats:
Que Deu Pere Omnipotent
Amen
amb sa divina paraula
beneeixi aquesta taula
i a tots nosaltres
Alguns dies ens feia anar a fer novenes o no se que, a l’església de Sant Felip Neri situada a una placeta bora de la Catedral, amb una font sortidor central que tenia la paret marcada per la metralla que van deixar les bombes durant la guerra civil i que van matar molts nens de una escola.
Recordo al sortir, passar per la baixada de Santa Eulàlia, carreró que feia pendent i que segons la tradició , la van posar a un barril ple de vidres i la van fer rodar fins abaix. La van fer Santa i es la autentica patrona de la ciutat de Barcelona. Una placa ho explica.
Aquesta religiositat portava alhora un caràcter rigit,colèric i violent amb nosaltres, el meu germà Tomàs del que parlarem mes endavant i amb mi.
El caràcter religions el varem portar incorporat des de d’infantessa , i en el meu cas, fins els vintitants anys. De petit recordo que jugàvem a dir missa !
La violència la vaig viure ja de molt petit pel fet de que el pare me feis llegir els titulars de La Vanguardia i si no ho feia be, me pegava un clatellot. Seria per allò de que “la letra con sangre entra “.
En algun cas,el terrible era, que sense saber quin motiu, ens pegava amb la corretja del cinturó. Jo , en aquest casos, me posava a un angle de l’habitació, per que pensava que així me faria menys mal.
Crec que amb la mare també tenia brots de violència, sobretot quan venia de treballar i deis allò de que “el mes calent està a l’aigüera” .Se que les discussions i els crits entre els meus pares eren molt freqüents, sobretot pels diners.
Sobre la guerra no va explicar mai res, malgrat que la va viure amb tota intensitat. Es de suposar que estava al costat del clero que alhora estava al costat dels franquistes. Era germanòfil al meu entendre, sobretot a rel de la Guerra Mundial, al menys al principi.
A part dels coneguts de la Parròquia, tenia dos amics especials:
- El Sr Torres, elegant que per me feia olor a galetes, molt polit, que venia a casa de tant en tant.
- El Sr Badiella, o algo així, relacionat amb un alcalde de Santa Coloma de Gramenet, amb el que va mantenir la relació fins molts anys desprès, ja que recordo va fer un regal de boda quan el meu germà es va casar.
Hi pensat que potser durant la guerra els va protegir d’alguna manera i d’aquí el seu agraïment.
Com deia, participava molt a les activitats de la Parròquia: cantava a les misses gregorià, era Portant del Sant Crist, feia el “pessebre” amb muntanyes i cases de guix, feia decorats per alguna de les funcions de teatre que es feien, era amic de al menys un Vicari, que havia organitzat un campionat d’escacs a casa seva, a un pis al carrer Mallorca davant del Cine Versalles, havia fet alguna “excursió” amb un grup d’homes d’acció catòlica….
El pare, sembla que tenia projectes d’anar a un altra pis , ja que rebia informació de una cooperativa La Puntual que estava fent pisos a Montbau. Sembla que anava pagant a terminis un terreny a Valldoreix.
Els caps de setmana venia un senyor a cobrar uns rebuts de uns llençols comprats també a terminis.
Mes endavant, al terreny de Valldoreix, va poder construir una casa, penso jo en gran part als diners que li entregava la meva germana del seu treball a una gestoria.
Finalment va anar a viure a aquesta casa, amb la meva germana. Una vegada es va casar aquesta es van instal·lar al pis de sobre. Posteriorment es va fer una escala de cargol que comunicava els dos pisos. La meva germana els va cuidar fins que van morir. El pare primer, de càncer de pulmó i la mare anys mes tard de deteriorament senil. La MONTSERRAT, la meva germana 7 anys mes jove que jo, els va cuidar fins el final.
La mare, ENCARNACION ZAPATA MARTINEZ, venia de una família procedent o de Múrcia o de Alacant. Deia que el seu pare era mariner o capita de vaixell, que feia viatges de Alacant a Orán, Argelia al nord d’Africa, i que per això va néixer allà.
Eren tres germanes que de petites van venir a Barcelona: Encarna, Gloria i Isabel. Joves i maques, no se com van conèixer al pare segurament poc abans de començar la guerra civil i en plena República. La mare, havia referit en alguna ocasió la emoció que va sentir al proclamar-se la República Catalana o el Estat Català. No se si es referia al President Masia o al President Companys.
Deuria quedar-se embarassada del meu germà Tomàs, i temps després es va casar. Això ho vaig descobrir ocasionalment al comparar la data de naixement del Tomàs i la del casament, que diferien en un temps, temps de guerra.
Suposo que el embaràs , el part i durant la cura del petit, va ser molt complicada. Sembla que va marxar a França exiliada a on la gent li deia “ce terrible la guerre”. Va estar internada a un camp de concentració (Argellet sur mer ?) i desprès de un temps la van portar al Pais Basc.
Recordo que feia referencia al monte Igueldo, amb certa alegria. No conec mes detalls. No se quan va tornar a Barcelona.
Medio millón de refugiados españoles que provenían de Francia fueron internados en el pais vasco.. Llegó a haber 598 españoles en el campo: 43 ancianos, 240 mujeres, 278 niños y 37 soldados republicanos heridos. Llegaron exhaustos al otro lado de la frontera.
Es fàcil imaginar que seria de la mare amb el seu fill petit de un o dos anys, passant per aquest tràngol.
Ara, retrospectivament, sigui pel que sigui, penso que la mare va desenvolupar una paranoia. Aquesta paranoia la va centrar molt amb els veïns de la porta del costat, del carrer Bassols. Era una parella amb una filla. Ell era fuster i tenia un taller al carrer València. No ens deixava parlar amb ells i sovint es discutia com si continuadament estiguessin observant.
De professió era sombrerera, i per casa hi havia com uns motllos de fusta per fer sombreros o gorres i feltre per confeccionar-los. Mes endavant penso que va treballar amb una maquina de cosir.
No crec que fos tant religiosa com el pare, però tenia devoció als sants. Ho recordo, perquè va venir una família de Múrcia, de Totana concretament, a fer-se càrrec de una carboneria que hi havia a costat de casa , al mateix carrer Bassols. Era una mena de magatzem, i a un racó vivien en una habitació la parella i un fill , el Ginés , i una filla. El Ginés patia una seqüela de pòlio o de mal de Pott, que el feia anar coix. La mare es va fer amiga d’aquesta gent i li va donar una relíquia de Sant Antoni Mª Claret per veure de curar-lo amb la fe.
Jo me vaig fer molt amic del ja Genis fins que no fa gaire vaig perdre el contacte.
Crec que la mare estava sotmesa al pare, que d’alguna manera la maltractava en ocasions i no se si també de forma física. Circulava un llibre per casa que es titulava “La perfecta casada”, una mena de instruccions per fer feliç al marit.
“El mes calent està a l’aigüera” cridava sovint el pare al arribar a casa sortint de treballar, al veure que la mare no tenia res preparat a la casa i d’equí ja s’iniciava una altra discussió, sovint pels diners.
GLORIA ZAPATA MARTINEZ germana de la mare. No se si mes gran o mes petita. Estava casada amb JOSE JOVER, que tenia una fabrica artesanal de sabates. Tenien dos fills: Josep i Gloria. També tenian a la Tula un gran gos caçador molt tranquil. Vivien a la mateixa fabrica al Carrer Reina Amàlia, al final del Carrer de Sant Pau, a prop de l’església de Sant Pau del Camp , en tocar al carrer de les Tapies, molt famós per la seva vida nocturna.
Era un edifici gran que tenia dues naus sobreposades. La de dalt era la fàbrica habitatge i a la de baix, hi havia una escola de flamenc que escampava la musica per tot el barri.
Era una família molt agradable. Crec que varem viure amb ells uns dies, abans d’anar a viure al carrer Bassols. Tinc molts records d’aquella casa. La olor a
cola d’impacte que feien servir per fer les sabates. Las “normes” de les sabates. Les màquines de cosir el cuiro. La màquina de carregar de pólvora el cartutxos. El perfum del FLOID, que utilitzaven
Sovint es feien festes en les que jo ballava amb la Tula, que apoiada amb les potes del darrera era mes alta que jo.
A la fabrica hi havien almenys un parell de treballadors, pero la Gloria també hi feia moltes coses del procés de fabricació.
El José un dia ens va regalar una pilota de futbol, d’aquelles de cuiro , que amb una càmara de goma que acabava amb un “pitorro”, s’inflava i es tancava amb un cordó com les sabates.
No se quan, es van traslladar a viure a Andorra, concretament a Les Escaldes va començar a treballar com Agent Comercial. A part, venia segells per col·leccionistes. Jo vaig anar a veure’ls alguna vegada. Agafava un cotxe de linea que sortia a prop de la plaça de Toros Arenas.
En una ocasió el vaig acompanyar a fer visites a diversos centres al Pas de la Casa i un cop, amb el meu cosí vaig fer una excursió a Tolosa del Llenguadoc.
La meva cosina, la Gloria, es va casar amb un canari i van muntar un bar restaurant que es deia “Don Pancho”. Després de un temps van marxar a Canaries, Las Palmas, a on no hi pogut contactar de nou.–